La posició de rugby

Fa uns dies, durant el curs de preparació al part al que anem —ja que com molts sabreu, aviat seré pare d’una nena— la llevadora que ens explica les penuries i alegries que pateixen els pares primerencs, ens va comentar el que en l’alletament matern es coneix com: la posició de rugby.

No cal dir que jo, absort en els meus pensaments, vaig fer un bot de la cadira quan vaig sentir la paraula màgica. Doncs sí, la posició de rugby en l’alletament matern consisteix en agafar el nadó amb el braç, com si es tractés d’una pilota ovalada, per a donar-li el pit.

Aquesta posició s’usa principalment quan es tenen bessons o bé, quan el nadó té preferencia per un dels dos pits de la mare i, en aquest cas, tot i agafant-lo així, el nounat es pensa que té davant el seu pit preferit. Quines coses, oi?

Bé, no cal dir que l’arribada de la nena està sent una fantàstica aventura i que és la causa que hagi abandonat considerablement el bloc. Potser és hora de començar a tancar la paradeta, ja que segur que, tal com ja passa ara, no el podré actualitzar tant sovint com feia abans.

Sí que em vindrà de gust algun dia, d’explicar alguns episodis que he viscut durant aquest temps de pseudo-periodisme. La veritat és que tinc material per escriure un llibre i tot. Hi ha hagut encants i desencants, accions i reaccions, episodis tensos i episodis alegres però de tot sempre se’n pot treure la part positiva.

Pel que fa a la meva implicació personal en el desenvolupament del Touch Rugby també n’he tret moltes experiències que també m’agradarà comentar. De tots és coneguda la meva ferma convicció que el Touch Rugby és l’esport que donarà l’empenta definitiva al Rugby Català i doncs, calia posar fil a l’agulla a la pèsima situació en que es trobava aquest esport tant a nivell esportiu, com polític.

I tot justa ara, amb una mica de perspectiva, veig que alguna cosa pot haver canviat i qui sap si en un futur els clubs de Rugby catalans no obriran una secció de Touch per atreure aquelles persones que de cap altre manera s’acostaran a un club de rugby. O si d’aquí uns anys, quan la meva filla vagi al col·legi, no existirà la opció d’apuntar-la a Touch Rugby com a activitat extraescolar, o més enllà, si el Pla Educatiu de l’Ensenyament Català no contemplarà aquest esport mixte com a eina bàsica de cohesió de gènere a les escoles.

Jo no ho sé, però si passa alguna d’aquestes coses, estaré molt content d’haver-hi aportat el meu  petit granet de sorra.

Així doncs, a tots, gràcies per la vostra atenció. Ha estat un plaer compartir aquests pensaments i alguns interessants debats que hem tingut en aquest espai durant aquest temps.

 

Antoni Marín Muntaner
Touch Barcelona-Associació Esportiva Touch Rugbi Catalunya
President

Associació Catalana de Touch
Vicepresident

El Bloc del Rugbi-pensador
Autor

En Samaranch, la FCR i el Rugby Olímpic

Després de la eufòria de la setmana passada quan el Rugby a VII o Sevens va ser acceptat com a esport olímpic (video), la Federació Catalana de Rugby tenia previst d’oferir un partit d’exhibició per a demà dissabte 17 d’octubre, que havia d’enfrontar la Selecció Catalana de Rugby amb un combinat del Rosselló.

En aquest partit s’hi havia convidat la il·lustríssima figura del president honorífic del COI, en Juan Antonio Samaranch però, com sabreu, el President va sofrir un desmai i malauradament no hi hauria pogut assistir. Aquest fet ha provocat que la FCR hagi ajornat el partit per tal que es pugui disputar quan en Samaranch estigui del tot recuperat.

Tots sabem que en Samaranch ha fet molt per l’esport espanyol i català, però deixeu-me que no deixi de sorprendre’m que la FCR l’hagi convidat i sigui tant condescendent amb ell i amb el seu estat de salut. De tots és conegut el seu passat falangista i doncs, no cal anar gaire lluny per veure’l amb el braç aixecat al costat del General Franco.

Em sobta doncs, que una federació com la Catalana de Rugbi, que és capaç de moure cel i terra i anar als tribunals de Paris a defensar els seus drets inherents com a federació fundadora de la Federació Internacional de Rugby Amateur, i que li varen ser presos de forma il·legal pel regim franquista, ara tingui aquests detalls amb algú que, precisament, va formar part d’aquella maquinària totalitària.

A que pot respondre aquesta aparent contradicció? Potser ho hauríem de preguntar a la FCR, però jo em suposo que aquest acostament a en Samaranch és debut a que és un personatge que d’alguna manera pot influir en els diferents estaments espanyols, tant de l’esport en general com del rugbi en particular. M’explico:

Com que el rugbi ja és olímpic, és evident que aviat hi haurà una pluja de subvencions de l’estat per tal d’afavorir el ple desenvolupament del rugbi espanyol. És fàcil preveure que aquestes subvencions no repercutiran gaire en el rugbi català, donat que les relacions entre la Federació Espanyola de Rugby i la FCR, encara estan sota mínims.

Així doncs, potser cal algú que pugui catalitzar aquestes relacions i si en Samaranch és aquesta figura catalitzadora i s’aconsegueix que actuï en defensa del Rugby Català, doncs endavant. Si a més actua en favor de la FCR pel que fa al seu reconeixement internacional, per no dir que com a President Honorific, també podria intercedir per tal tornar a la Carta Olímpica anterior a juliol de 96, que permetia a les nacions sense estat de participar les Olimpíades, molt millor.

Potser és massa feina per algú que ja no té prou energies, però seria una bona manera de redimir el seu passat falangista, quedar en pau amb el poble català i potser amb ell mateix, tot just abans no li arribi l’hora de mirar enrere i veure que podia haver fet alguna cosa més digna pel seu poble.

En qualsevol cas, els amants del rugbi estem d’enhorabona per la inclusió del Sevens al circuit olímpic.

Els nens del Poblenou

Em comentaven fa uns dies si eren certs  els rumors de ruptura de les categories inferiors dels Enginyers de Poblenou. Com que és un club pel que sento força estima, de seguida m’hi vaig posar en contacte perquè m’expliquessin de primera mà el que havia passat. Agafeu-vos.

Pel que sembla, al final de la present temporada hi van haver desavinences entre els entrenadors del juvenil i la direcció tècnica. Josep Lluís Jornet i Jean Luc Trogno, conegut aquest darrer per ser un dels comentaristes dels partits de rugby de Teledeporte, no van acceptar l’organigrama per a la propera temporada que els proposava en Ricard Martínez, director tècnic.

Els dos entrenadors volien seguir treballant conjuntament amb l’equip juvenil, però la direcció tècnica i la junta directiva no ho volien donat que s’havien detectat diverses faltes a l’esperit del club i a les normes de conducta dels jugadors durant la temporada. 

Segons paraules d’en Jordi Homs, president del club,

Es feia treballar els xavals amb una mentalitat que no els pertocava. Tenir un campió d’Espanya aleví no serveix de res per a un club, construir jugadors cadets campions del que sigui és un error comú del rugby de base del nostre país.  Feia dies que detectàvem que es treballava malament aquest aspecte i es mostrava als pares una història que no és la que havia de ser.

Les conseqüències d’apartar aquests dos entrenadors del juvenil van comportar una revolta a les categories inferiors. És sorprenent però, que tots els entrenadors i delegats d’aquestes categories no fessin costat a la junta directiva i a la direcció tècnica, cosa que fa pensar que tot obeïa a una mena de pla preestablert, i que només era qüestió de temps.

A partir d’aquí la situació va anar degenerant. Com que la junta directiva no cedia a les pressions per canviar l’organigrama —fins i tot van rebre amenaces personals— els entrenadors i delegats revoltats van decidir deixar de ser socis del club tot i emportant-se amb ells tots els juvenils, fent ús de la influencia lògica que els entrenadors tenen sobre els seus jugadors, més tractant-se de menors d’edat.

Homs: Jo els vaig dir que agafessin els estatuts i em fessin una moció de censura, que és com es fan les coses en democràcia, o bé que esperessin les properes eleccions i que presentessin una candidatura. Però que aquest mètode d’emportar-se els xavals era impresentable i antiesportiu. Els jugadors són del club, no dels entrenadors. És igual, van fer-ho. I ara tenen la intenció de crear un nou club al barri.

La lògica indignació de la junta directiva i de l’Assemblea General de socis —incloent tots els 110 socis amb llicència del sènior— per aquest acte barroer, es traduirà probablement en una llarga i costosa batalla legal, però més aviat per dignitat que no pas per recuperar els juvenils. El club ha sofert un fort cop, però tothom està decidit a refer l’escola des de zero, si cal.

Homs: Nosaltres, per la nostra banda, amb els estatuts i la llei de l’esport a la mà, i l’assessorament legal pertinent, hem començat una lluita legal que serà llarga i costosa, en defensa dels nostres legítims interessos. Però no m’entenguis malament, nosaltres tenim decidit refer el club des de zero, però la batalla legal la portarem a terme per una qüestió senzilla de dignitat, legitimitat i pedagogia esportiva. Ningú pot fer el què han fet aquests entrenadors, ningú. És una barbaritat.

Bé, crec que queda força clar el que ha passat. Val a dir que per escriure aquests article també he demanat l’opinió de’n Jean Luc Trogno, com a part implicada, però de moment no m’ha respost.

El club, per la seva banda,  ja ha enviat una carta als jugadors explicant quina és la posició institucional i obrirà les portes de nou, al setembre, amb entrenadors nous i amb tothom que després de les vacances hagi reflexionat sobre la seva marxa.

Acostament entre la USAP i els Catalans Dragons

 Ho comentava ahir mateix l’amic tretzista. Sembla que hi ha un acostament entre els dos equips de rugby perpinyanencs.

El diari La Clau publicava un article on es comentava que en Jacques Brunel, en Frank Azéma i en Bernard Goutta, tècnics de la USAP, van fer una visita al personal tècnic dels Catalans Dragons, en un intercanvi orientat als mètodes d’entrenament tretzistes. Sembla que aviat, els tècnics tretzistes visitaran també les instal·lacions de la USAP.

Molt bona noticia. Tant de bo continuïn aquestes relacions entre les dues institucions i que això sigui el principi d’una nova etapa entre els dos clubs de Perpinyà. Fa molts anys que els dos rugbys de Perpinyà viuen d’esquenes l’un de l’altre i doncs, ja comença a ser hora que es comencin a apropar.

Al capdavall, penso jo, les ferides que hi poden haver entre els partidaris del Rugby XV i del Rugby XIII de Perpinyà només són ferides “esportives”. Aquí al sud encara hi tenim ferides obertes molt més greus i no sembla que s’hagin de tancar.

Efectes col·laterals

A l’entrevista a l’expresident de la Federació Catalana de Rugby a Catalunya Ràdio, hi ha un moment en que s’esmenten una sèrie d’efectes col·laterals al fet d’haver portat a judici a la FIRA-AER per la internacionalitat del rugby català.

No han passat ni dues setmanes d’ençà i en tornem a tenir una mostra d’aquests efectes col·laterals. Ras i curt, la Federació Francesa de Rugby (FFR) ha denegat, sense cap explicació raonable, el permís per que les seleccions catalanes cadet i infantil puguin participar al torneig A l’Ouverture 2009, de la ciutat de Vienne,  a Lyon.  

Val a dir que els equips inscrits en aquest mundialet infantil i juvenil, pertanyen a diferents estats però, tret del de  Geòrgia, cap altre equip és representatiu del seu estat. Per tant i per aquesta raó, no es pot entendre quin motiu hi pot haver per excloure’n els nens catalans, si no és que la consigna ha arribat des de la pròpia FIRA-AER.

Però parlem clar: el que ha originat aquesta exclusió dels nostres nens, penso jo, és precisament la presencia de l’equip georgià. M’explico: Geòrgia té una de les seleccions absolutes més fortes, i amb diferencia, dins de la FIRA-AER. És la joia de la corona per a l’organisme europeu.

Així doncs, un partit entre Catalunya i Geòrgia, encara que sigui de nens a un torneig regional, no podria ser acceptat de cap manera per aquest organisme, que d’altre banda, recordem que la seva junta directiva segueix envaïda dels personatges més impresentables del rugby espanyol.

Per la seva banda, la federació francesa tampoc no s’hi haurà pas volgut mullar davant la pressió exercida per la FIRA-AER d’excloure els nens catalans i, de fet, dubto molt que mai ningú s’hi vulgui mullar. Potser Escòcia, o algun altre país amb certa sensibilitat identitària.

Solucions? Jo en veig tres de molt clares:

D’una banda podem seure i esperar que algun jutjat ens reconegui internacionalment, de  nou, la qual cosa encara trigarà uns quants anys.

També podriem començar a canviar de codi de joc i aprofitar que la Federació Europea de Rugby a XIII sí que ens té reconeguts, i per tant, podriem mirar de portar els nostres nens a events com el que es farà properament a Murrayfield, aprofitant el Magic Weekend de la SuperLeague.

La tercera opció que ens queda per sortir d’aquest cul-de-sac, és tirar pel dret i signar la Iniciativa Legislativa Popular que promou la creació de l’Estat Català.

Certament, molts comencem a creure que aquesta és ja, l’única via que queda.

 

Els millors anys de la nostra vida

Interessant entrevista al ja ex-president de la Federació Catalana de Rugby, en Xavier-Albert Canal, al programa de Catalunya Ràdio, Els millors anys de la nostra vida, amb Bernat Soler.

Aprofitant que ara ja no és el president de l’entitat que gestiona el rugby català, en Canal ens dóna alguns detalls de la croada pel reconeixement internacional com a socis fundadors, que aquests darrers anys s’ha estat duent a terme.

Trobo molt  interessant com explica el suport rebut per part del nostre Govern.  Sobre el paper, tot a favor, però a l’hora de la veritat, aquest suport  hauria d’haver estat més ferm i determinant.

De vegades em penso si departaments com aquest de Projecció Internacional són realment operatius o si són més aviat aparadors de fireta que només serveixen per donar subvencions, però que s’arronsen quan cal pendre decissions operatives.

Us deixo amb l’àudio (20 minutets)

Els millors anys de la nostra vida, Catalunya Ràdio, 20/03/2009

Ignasi Planas, nou President de la FCR

Només hi havia una candidatura a la nova junta de la Federació Catalana de Rugby, l’encapçalada per l’Ignasi Planas, que fins ara n’havia estat el vice-president i també havia gestionat la coordinació de les escoles de rugby, si no recordo malament. Així doncs, si no passa res d’última hora, substituirà a en Xavier-Albert Canal al capdavant del màxim estament del rugby català. 

Amb l’Ignasi hi he pogut parlar un parell de vegades, més que suficients per adonar-me que és una persona amb caràcter, potser menys visceral que el seu antecessor —no t’ho prenguis malament, XAC— i, de ben segur farà també la seva feina amb el mateix rigor i determinació.

Afrontar el repte de posar el rugby català a la primera fila és una tasca difícil que cal continuar. El reconeixement internacional com a membres fundadors de la FIRA-AER  és una fita que cal aconseguir i sembla que així es seguirà intentant, però també cal un projecte de més llarg recorregut per a introduir el Rugby de debò a casa nostra. Serà difícil, però s’ha d’intentar.

Ja hi haurà temps per pensar-hi, ara de moment, enhorabona al nou president, a la nova junta directiva i molts ànims a tots plegats.

Decepció ibèrica

La veritat és que estic una mica decebut amb això de la Super Ibèrica de Rugby. D’una banda, aquest primer any, sembla que ni l’equip de Gibraltar ni els equips de Portugal hi participaran i la cosa es queda en sis franquícies, totes elles de l’estat espanyol.

La creació d’aquesta lliga professional m’ha semblat un llarg culebrot, amb estires i arronses, sortides de to, decisions unilaterals, dimissions, i un altre llarg etcètera, que m’he estalviat molt gratament de comentar durant aquests darrers mesos. 

A més, cal sumar-hi l’hermetisme amb que s’ha gestat tot el procés. Hi havia ben poca informació i aquesta sembla que es filtrava només a un únic mitjà de comunicació i per tant, la cosa semblava de tot, menys transparent. 

Hi havia, això sí, la figura d’un Michael Robinson omnipresent, que a molts ens donava una certa tranquil·litat, enfront d’alguns personatges impresentables del rugby espanyol i  estic convençut que treballarà perquè els que s’han quedat fora hi siguin presents els propers anys, si el projecte sobreviu, es clar.

Catalunya Blaus Almogàvers, de Sant Boi

Pel que fa a l’equip de Sant Boi, si fa uns dies el mateix Javier Corbacho ens comentava a la seva editorial de la revista Esforç, que la franquícia catalana s’anomenaria Catalunya Blaus, ara s’ha sabut que el nom definitiu serà el de Catalunya Blaus Almogàvers. Un canvi de nom d’última hora que no m’acaba de fer el pes. M’explico.

Estic d’acord que escollir el nom d’una empresa —doncs una franquícia és una empresa— només depèn dels seus amos i en tenen tot el dret, faltaria més. Però és que d’Almogàvers catalans ja en teníem uns: els XV Almogàvers —els Barbarians Catalans— un combinat de jugadors de rugby de diferents indrets dels Països Catalans que només disputava partits amistosos.

Si no recordo malament, la samarreta dels XV Almogàvers era de color blau marí, si fa no fa, igual que la que lluiran els Catalunya Blaus Almogàvers, i portava brodat l’escut amb les quatre barres catalanes i dos coltells d’almogàver.

No sé si hi ha alguna relació entre el nom d’aquest combinat mític català i el canvi de nom de la franquícia de Sant Boi, però si més no, estaria bé que hagués estat fruit d’un homenatge consensuat a aquella idea original i integradora que tenien els XV Almogàvers. 

Em temo però, que més aviat hagi estat una decisió unilateral de la junta directiva de la franquícia i podria donar-se el cas que hi hagués algun problema legal amb els noms. Si és així, dubto si serien els XV Almogàvers els que haurien de canviar-se el nom o fins i tot deixar d’existir en favor de la nova franquícia professional.

Si hi afegim, a més, que els contactes de la franquícia catalana amb la resta d’equips amateurs catalans han estat, segons tinc entès, poc entenedors i sense oferir-los gaire marge de maniobra, potser és que estem presenciant el naixement d’una franquícia d’aquelles que fan i desfan al seu aire, sense comptar per res amb els equips més petits.

Tant de bo m’equivoqui. 

Els Almogàvers de Santboi arriben el proper 24 d’abril i s’enfronten als Korsarioak d’Euskadi.

Torna RugbyCatalà.org?

Dissabte passat, després  de molt temps d’inactivitat, algú va escriure un article sobre el VI nacions a l’autèntic web de referència del Rugby Català.

Es trobava a faltar!

Males noticies pel rugbi català internacional

El passat cap de setmana es va cel·lebrar a París l’assamblea general de la Federació Internacional de Rugby Amateur-Associació Europea de Rugby ( FIRA-AER ).

Aquest cop tocaven el·leccions i en Jean-Claude Baqué en va ser escollit president, de nou. Si mirem però, com ha quedat la nova junta directiva observem un nom, que potser us sonarà: Alfonso Mandado.

En Mandado és l’actual president de la Federació Espanyola de Rugby i un dels principals esculls en el reconeixement de la Federació Catalana. Ell mateix es va personar davant la justicia francesa per posicionar-se en contra dels interessos catalans pel que fa al reconeixement de la catalana com a federació fundadora de la FIRA.

Ja sabeu que d’aquí ben poc els jutjats de París dictaminaran sentència. Així que, de moment, no sabem si podrem competir amb altres seleccions nacionals o no. Ara be: en el cas que així sigui, ja cal que ens preparem perqué des de dins, en Mandado no ens ho possarà gens, però gens fàcil.  

Anem d’excursió

 

Des d’ahir que he iniciat una col·laboració amb La Penya La Lleganya, la penya més gran de seguidors de la USAP de Catalunya: de tant en tant hi escriuré articles en clau catalana sobre Rugbi a XIII. 

Ja sé que parlar sobre Rugbi a  XIII a una penya de seguidors de la USAP, l’equip més important de les terres catalanes pel que fa al Rugbi a XV pot xocar una mica, però molts creiem —i certament algú de la Penya ho deu creure també— que ja és hora de començar a passar pàgina pel que fa al vell conflicte entre els dos codis de joc i començar a pensar en quins són els avantatges de conèixer les dues maneres de jugar.

Aquí va l’article: El XIII a la Catalunya Nord,  primera part, segona part, tercera part.

Touch Rugby internacional a Barcelona

Aquest proper dissabte 27 de setembre, els nois de Touch Barcelona han organitzat un triangular amb la presència d’un equip londinenc i l’equip de València.

L’afer tindrà lloc a les instal·lacions esportives de la Universitat de Barcelona, a l’avinguda Diagonal, a partir de les 3 de la tarda i hi haurà dues categories: homes i mixtes. Encara no hi ha prou noies per obrir la categoria femenina, però tot arribarà.

El Touch està creixent de mica en mica en aquestes terres. Ja sabeu que és un esport ideal per als que ens agrada el rugbi i que, tanmateix no podem assumir la càrrega física que comporta l’esport “gran” —però sí tota la resta de coses positives.

Jo sempre he pensat, i potser ja hem reitero massa, que el Touch és un vehicle de promoció del rugbi de primer ordre i que seria bo que tots els organismes del rugbi català, tant la federació, com escoles, com equips i fins i tot la recent Rugbylliga.cat en fessin promoció sense complexes. Hi ha qui es pensa, i crec que erròniament, que el Touch és una mena “d’enemic” que només treurà quota de mercat al rugbi.

Ben al contrari. Cal fer molta pedagogia de rugbi. Sobretot cap a les persones que porten els seus nens i nenes a escoles de futbol. Si aconseguim que aquests nens i nenes coneguin l’ovalada i comencin a practicar el Touch,  quants no faran després el salt cap al rugbi?

Penso que cal avançar en aquesta direcció i precisament en aquest sentit s’està gestant l’Associació Catalana de Touch Rugby, un dels objectius bàsics de la qual ha de ser aconseguir introduir les ovalades a les escoles de primaria. 

Rugbi-ficció? qui sap, només el temps ens donarà o treurà la raó.

No va poder ser…

Dissabte passat no va poder ser. Els Catalans Dragons van caure contra Wigan al Gilbert Brutus per un contundent 26 a 50, que els treu del camí cap a Old Trafford.

Però no n’estic pas de trist per això. La temporada s’ha acabat i ens queda molt bon sabor de boca. Ha estat una fase regular brillant, amb moltes victòries, remuntades espectaculars i molt bon joc.

Així, només ens queda agraïr als jugadors i al tècnics com es mereixen per les fantàstiques tardes que ens han regalat i desitjar molta sort als jugadors que ara abandonen l’equip i en especial al tècnic, en Mick Potter, que també marxa i que ha fet un magnífic treball. 

Aquest, penso jo, és un esport —i el rugbi de quinze també— que exigeix molt d’esforç i sacrifici per part dels jugadors. Per tant, encara que es perdin partits i encara que no es guanyi una lliga, si s’han vist bones jugades i bons placatges i els jugadors ho han donat tot al llarg de l’any, m’encanta poder expressar com n’estic content d’haver-ho presenciat. 

Potser és aquesta la diferència amb els esports sense contacte, principalment el futbol —que per cert, ja he avorrit completament— on si el nou entrenador de torn no guanya partits se li diu de tot, i si els jugadors fallen un gol se’ls crucifica de mala manera.

Si mai el rugbi es fa tant popular com el futbol aquí a Catalunya, si-us-plau que no acabi així, ja que haurà perdut aquest veritable esperit que el fa gran.  

Els àrbitres

Al rugbi és molt important saber llegir el que ens diuen els àrbitres. Ells, mitjançant els seus gestos, ens informen del que pot estar passant o del que ha passat i també quines són les decissions que han pres sobre una determinada acció. 

Aviat comentarem el llenguatge arbitral, però avui volia comentar un aspecte que crec que també és molt important, potser més i tot, que és la comunicació verbal i la gestió dels conflictes.

Tot seguit veurem  un conegut àrbitre internacional agafant el control d’una situació conflictiva. Quan els dos jugadors començaven a discutir, els agafa a banda i, parlant-hi tranquil·lament, els hi demana que es comportin com cal, que han de donar exemple d’esportivitat i que s’han d’esperar a la decisió definitiva.

Al final tot queda en no res, però tots sabem que no sempre és així: encara ens trobem massa baralles als camps i al meu parer no són gens beneficioses per a la imatge del rugbi.  

Vacances

Durant unes setmanetes disminuirà considerablement el ritme d’entrades del bloc. De fet, ja ha disminuit darrerament, i és que com a tothom, m’aniran molt be unes bones vacances per descansar de tot.

He dit de tot? Be, de tot menys, naturalment, del rugbi. Aprofitant que fa calor i és estiu i que un altre de les meves passions és el submarinisme, miraré d’esbrinar que és això del Rugbi subaquàtic.

Es veu que hi ha un club, BCNRUGBY Subaquàtic que han realitzat un curtmetratge amb els mateixos jugadors com a protagonistes.

Com veieu, no sóc l’únic malalt de rugbi que hi ha, tot i que començo a pensar que aviat necessitaré un psicòleg. Això sí, millor si és argentí, per poder comentar l’últim mundial de rugbi, es clar.

Bromes a part, estic molt satisfet de les prop de noranta entrades que he escrit i dels ànims que he rebut de totes les fantàstiques persones que he conegut en aquest temps -i de les que ja coneixia també, eh?.

A tots us vull agraïr el suport.

Deixo moltes coses començades que veuran la llum a la tornada. Hi ha moltissimes coses per comentar i us avanço que aviat sorgiran col·laboracions amb altres entitats i associacions.

Us recordo també que si voleu podeu enviar-me notícies, videos, fotografies i comentaris d’interés pel que fa al rugbi, al correu rugbipensador@gmail.com. De vegades les noticies són al costat de casa i no les veiem.

I per acabar, us deixo amb el trailer del curtmetratge sobre el rugbi subaquàtic. Que tingueu un bon estiu!

El Rugbi-pensador.