Entrevista amb en Jordi Homs, autor de Canvi de Peu

Aquest estiu m’he pogut llegir tranquil·lament la novel·la d’en Jordi Homs, Canvi de Peu, que ja havia comentat fa un temps i he de dir que m’ha agradat molt.

A banda del fil argumental: les difícils decissions que ha de pendre un equip de rugbi a l’hora d’adaptar-se als nous temps del professionalisme,  hi podem trobar un treball molt acurat sobre les vivències dels jugadors, cosa que no podria relatar algú que no fos ell mateix un jugador.

Així, aprofitant que per aquelles casualitats havia pogut contactar directament amb l’autor, no m’ho vaig pensar i li vaig demanar si em podia respondre algunes preguntes.

Aquí van les seves respostes. Llegiu-les amb atenció perqué ens fa una radiografía demolidora de l’estat actual del rugbi català:

Com és que vas escriure una novel.la sobre rugby?

Sóc de Lletres, i això influeix una mica. Va arribar un moment, a la ratlla dels 30 anys, en què vaig començar a plantejar-me algunes coses sobre aquest esport i sobre la meva vida en particular. Escriure va ser la manera d’exorcitzar tota una sèrie de fantasmes, de donar una mica de sentit a tot plegat. I els què hi entenen sempre diuen que s’ha d’escriure sobre el què es coneix…

Els persontatges estan basats en jugadors que coneixes?

Tota creació té punts de contacte amb la realitat, algunes vegades molta, altres vegades no tanta. El què és segur és que els personatges són això, personatges, i només personatges. No són traslacions veritables de persones reals al món de la ficció, per més que gent que em coneix hi trobi semblances. Algunes (moltes o poques, tan se val) vivències, trets, anècdotes, estan basades en històries reals que he viscut o m’han explicat. La realitat sempre supera la ficció, això és cert, però la creació dramàtica té les seves pròpies regles i tècniques. Si la ficció fos tan ‘real’ com la vida mateixa, seria molt avorrida, com una mena de Gran Hermano. I a mi sempre m’han agradat més les bones pel·lícules que Gran Hermano. Tenen més capacitat d’evocació, d’emoció. La vida real és una merda la majoria del temps.

La descripció de la gira del Campus per terres britàniques és molt acurada. Solen ser així? És autobiogràfica?

Jejeje. Solen ser així. Porto quasi 20 gires a les meves espatlles i he vist gairebé de tot. Te’n faries creus. Jo, ja no m’espanto de res. Els anys i els jugadors passen, però les animalades segueixen sent les mateixes. El què m’estranya de debó és que mai hagim pres mal. Però em remeto a la resposta anterior pel què fa a les lleis de la ficció i la realitat.

La història en general, és molt creïble, ha passat de debò alguna cosa similar al rugby català?

La història d’un patrocinador francès amb un equip català…? Ha passat, ha passat. Moltes de les coses que s’expliquen (amb la llicència poètica de la creació literària) tenen alguna base real (només cal llegir els diaris, no tinc cap altra font privilegiada d’informació). Jo coneixia aquest empresari (que no va venir pas a parar al meu club), vaig tenir-hi certa relació a principis dels noranta. Al final, el forat que va crear a la seva empresa (era un alt directiu d’una multinacional), va ser tan gran (no pas pel culpa del rugby, no et pensis), que els de París el van ‘traslladar’.

Tens pensat escriure més novel.les? Potser alguna sobre l’aventura dels Enginyers a la Super Greene King?

Quan vaig començar a escriure era solter. Al cap d’un parell de mesos de publicar-la va néixer la meva primera filla. Ara tinc una nena i un nen, m’he construït una casa que m’ha costat un ronyó i part de l’altra, i el meu temps lliure s’ha anat reduïnt fins la pràctica desaparició. Per escriure cal temps i concentració, dues coses que ara no tinc. Tinc 42 anys i encara jugo amb el primer equip del meu club, a més de fer de president d’un club modest però històric com el CN Poblenou. Escriuré més novel·les, però no ara. Ara em vull dedicar al què estic fent. Quan tingui 60 anys no podré jugar a rugby, però sí que podré escriure…

No trobes que caldria que algú edités alguna cosa sobre el rugby a Catalunya? Si no una revista, potser un llibre dels de tapa dura amb dibuixos i explicacions. Per que creus que no es fa?  A França està sorgint el còmic com a mitjà de promoció del rugby (Rugbymen, etc. ) creus que una edició de comics de rugby podria funcionar aquí?

Podria esciure un assaig curt (d’entre 50 i 70 pàgines) per respondre aquesta pregunta, però no valdria la pena. Per fer coses al voltant del rugby cal un mercat. I el rugby a Catalunya no té mercat. Primer cal crear un mercat i després fer-lo créixer. Catalunya té alguna de les condicions per crear un incipient mercat, però res més. Una mica és – salvant totes les distàncies – com la literatura catalana: hi ha bons escriptors, però cada vegada es llegeix menys en català, perque el producte cada vegada té menys mercat. El rugby és el mateix: hi ha bons jugadors (mira l’Oriol Ripol), però el rugby català en el seu conjunt, és una merda.

El mercat no es crea editant llibres, ni còmics ni revistes, el mercat es crea fent camps i posant nens a jugar i persones mitjanament capaces a dirigir, amb un objectiu. I això, a Catalunya, no ha passat mai. Ni amb rugby, ni amb res (no cal que et posi cap exemple, oi? Llegint els diaris n’hi ha prou). Si fossim capaços de crear un petit mercat intern, aconseguiríem crear el tan lloat ‘cercle virtuós’ i creixeríem – sinó exponencialment, almenys aritmèticament. Repeteixo: això a Catalunya, no ha passat mai.

Causes?

Te n’apunto algunes:

  • Falta de mentalitat rugbística. La gent juga a rugby, però no entén el joc, la filosofia del joc, l’esperit del joc, començant pels jugadors i acabant pels directius. Tota la cadena està podrida (amb honrossíssimes excepcions).
  • Dependència del model federatiu i competitiu espanyol: cal que ho expliciti més? Mentre estem lligats a Espanya, el rugby a Catalunya no avançarà (bé, ni el rugby ni res). El model competitiu espanyol, com és lògic, mira per ell, i a nosaltres com a país, no es va bé. En trenta anys hem perdut jugadors, representativitat a nivell territorial i clubs punters (només queda la Santboiana, i ja veurem). Ens cal, com en tot, un model propi.
  • Menyspreu de la meritocràcia. Una enquesta divertida seria veure quantes persones de currículum important al país han jugat a rugby. Ens emportaríem una sorpresa. Hi ha moltíssima gent de vàlua que ha passat pel nostre esport… sense quedar-s’hi. A la resta de països que són alguna cosa en el món oval això no passa. Per què? Perque aquí, als clubs acostumen a manar els més imbècils, i els intel·ligents, quan ho veuen, passen de llarg. Dediquen les seves energies a coses més productives. Els clubs s’han acabat convertint en un autèntic cau d’immobilistes, mediocres i tarats mentals. Així ens va.
  • Causa i conseqüència d’això: indiferència de les administracions i mitjans de comunicació. Ni l’ajuntament ni la Generalitat faran més camps, ni TV3 donarà cap partit de rugby (per més que sigui, després dels jocs olímpics i el mundial de futbol, l’esport més seguit. Això, a ells, els la porta fluixa). Aquesta gent es regeixen per altres patrons. No és possible entendre-s’hi. Qualsevol relació amb ells està abocada al fracàs. Només creant un mercat serien sensibles (no al rugby, sinó al negoci). Per tant, primer hem de fer els deures nosaltres i després ja en parlarem. En aquest país estem massa acostumats a anar a demanar subvencions per a tot i a què papà Estat ens arregli la vida. Com que ni el meu club ni jo podem solets canviar la realitat, vam decidir fa temps crear-nos la nostra pròpia realitat a fi i efecte de no morir de pena ni frustració davant el galdós panorama. L’aventura d’anar a jugar a Anglaterra no és més que la culminació d’aquest procés. D’aquí la nostra afició a anar de gira cada any, d’aquí el deure de rebre tots els equips estrangers que ens demanen partit a Barcelona. Comportar-nos com si fossim un club normal en un país on aquest esport és anormal.

Jordi Homs, periodista, autor de la novel·la Canvi de Peu, jugador i president del CN Poblenou Enginyers.

Advertisements

2 Responses to Entrevista amb en Jordi Homs, autor de Canvi de Peu

  1. Andreu ha dit:

    La filosofía és bona però el tarannà perdedor d’aquest discurs és decepcionant.

  2. […] Zelanda de dissabte passat, l’amic Jordi Homs, president de l’equip i que ja coneixem força be, també n’ha fet un article de pàgina sencera per a Mundo Deportivo. […]

%d bloggers like this: