No va poder ser…

Dissabte passat no va poder ser. Els Catalans Dragons van caure contra Wigan al Gilbert Brutus per un contundent 26 a 50, que els treu del camí cap a Old Trafford.

Però no n’estic pas de trist per això. La temporada s’ha acabat i ens queda molt bon sabor de boca. Ha estat una fase regular brillant, amb moltes victòries, remuntades espectaculars i molt bon joc.

Així, només ens queda agraïr als jugadors i al tècnics com es mereixen per les fantàstiques tardes que ens han regalat i desitjar molta sort als jugadors que ara abandonen l’equip i en especial al tècnic, en Mick Potter, que també marxa i que ha fet un magnífic treball. 

Aquest, penso jo, és un esport —i el rugbi de quinze també— que exigeix molt d’esforç i sacrifici per part dels jugadors. Per tant, encara que es perdin partits i encara que no es guanyi una lliga, si s’han vist bones jugades i bons placatges i els jugadors ho han donat tot al llarg de l’any, m’encanta poder expressar com n’estic content d’haver-ho presenciat. 

Potser és aquesta la diferència amb els esports sense contacte, principalment el futbol —que per cert, ja he avorrit completament— on si el nou entrenador de torn no guanya partits se li diu de tot, i si els jugadors fallen un gol se’ls crucifica de mala manera.

Si mai el rugbi es fa tant popular com el futbol aquí a Catalunya, si-us-plau que no acabi així, ja que haurà perdut aquest veritable esperit que el fa gran.  

Advertisements

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: