Invictus i l’apartheid del cinema en català

Gran pel·lícula Invictus, que els amants del Rugby no hauríem de deixar de veure, no una, sinó varies vegades, per allò que diuen de fer país. En Morgan Freeman realitza un treball magistral amb l’accent d’en Mandela, així que és preferible la versió original.

Com passa sovint però, amb les adaptacions cinematogràfiques, he de dir que no té tanta força com el llibre. La història que ens presenta en Clint Eastwood gira massa al voltant del rugby i no aprofundeix gaire en els veritables conflictes polítics, socials i personals amb que es va enfrontar Mandela, que queden al meu parer, molt més ben resolts a la novel·la d’en John Carlin.

Però és ben igual, tant el llibre com la pel·lícula ens poden servir d’inspiració davant les injustícies —grans o petites— que ens toca viure. I és que penso que vivim envoltats de greuges i desigualtats pels quals ja va sent hora que, com a mínim, siguin assenyalats. Si en Mandela va poder canviar l’establishment de l’apartheid sud-africà, per què no podem canviar nosaltres allò que creiem que és injust?

Sense anar més lluny, m’hagués agradat poder veure la pel·lícula en versió original subtitulada en català. Al capdavall, el català és la llengua que els meus pares m’han ensenyat i la que uso per raonar, o sigui que no veig el motiu pel qual no hauria de poder veure-hi pel·lícules també.

Però vet aquí que no només no pot ser, sinó que davant la Llei del Cinema en Català que s’està debatent al Parlament, els cinemes fan una ridícula vaga —el passat 1 de febrer— per expressar-ne el seu desacord. Les productores de cinema sí que tenen un establishment organitzat amb  tics d’apartheid respecte del cinema doblat al català.

De fet, el tracte que rep el cinema en català no es pot ni considerar apartheid, donat que això voldria dir que hi ha algun cinema de tercera, amb butaques de fusta i rètols descolorits, on alguns catalans cinèfils podrien veure les seves pel·lícules doblades al català. I com sabreu, no existeix ni això. La oferta de cinema en català és senzillament nul·la.

Plataforma per la Llengua va reivindicar el dret de veure cinema en català el mateix dia de la vaga dels cinemes

Ens diuen, això sí, que no hi ha demanda, i afegeixen que si s’aprova la llei, les grans distribuïdores ens trauran del seu circuit comercial i els cinemes hauran de tancar. Tot plegat, arguments dèbils i poc contrastats, i diria que potser van més enllà dels criteris estrictament comercials. Fins i tot ni oferint de fer algun doblatge gratuït, les productores no volen doblar al català. Quina és doncs, la raó?

Em dec estar fent gran ja que deu ser la primera vegada que vaig plenament a favor del Govern, i això que jo em conformaria només de poder veure les pel·lícules en versió original subtitulada en català. En qualsevol cas, m’agradaria que es mantinguessin ferms i arribessin fins al final, cosa de la que no en tinc gaires esperances, si he de ser sincer.

Això sí, molts ja titllen el nostre Govern de fer intervencionisme, però de fet, si Espanya fos un veritable estat integrador, aquesta Llei del Cinema en Català (i en totes les altres llengües) hauria d’arribar impulsada directament des del Govern Central. Penso que un estat ha de protegir i estimar el que es seu i respectar les seves diferents sensibilitats, cosa que no passa amb l’espanyol.

Vist així, no caldria entrar debats amb les productores, oi? Si una productora volgués introduir una pel·lícula a l’estat espanyol, hauria de facilitar el doblatge per a les quatre llengües oficials, per llei. Una llei estatal de protecció del patrimoni lingüístic, que per descomptat no existeix, ni existirà mai.

Arribem al fons de la qüestió: moltes vegades penso com de senzill seria tot plegat si es respectessin les diferencies enlloc d’aquesta obstinació de voler crear del no-res la tan vanagloriada nación española. Desenganyem-nos. Somiar amb aquest respecte és tan il·lús com somiar la Independència i posats a somiar, fa temps que veig que la segona opció és l’única via que ens queda per no haver de justificar constantment tot el que fem.

Això sí, potser ens faltaria trobar un Nelson Mandela a la catalana que ens unís una mica més com a catalans. Com que dubto que tinguem pol·lítics de la talla d’en Mandela, de moment ens haurem de conformar amb els de Polònia:

Anuncis

One Response to Invictus i l’apartheid del cinema en català

  1. JoanM ha dit:

    En els països civilitzats, i fins i tot en alguns que no ho estan gaire, el que és normal és veure cinema en la llengua original i subtitulat a la llengua pròpia.
    En aquest entranyable Estat “nostre”, però, el doblatge va ser una imposició del “règim anterior” per mantenir el poble en la imbecilitat suprema. I funciona, pel que sembla.
    Curiosament ningú recorda l’origen políticorepressiu del doblatge en espanyol …

%d bloggers like this: