La setmana passada l’Adam Majó va fer una reflexió sobre el significat de les seleccions nacionals de rugby i sobre la catalana en particular amb la que estic tant d’acord que us la deixo aquí resumida (amb el seu permís es clar). Per cert he afegit el seu bloc Xuts a Pals als enllaços.
[…] En el Rugby hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països, o conjunts de països, o províncies, o estats, o cossos de l’exèrcit, o convidats escollits, desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu acord, sense la mediació de cap organisme internacional. Quan els All blacks, per exemple, venen de gira a Europa els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si responguessin a un campionat reglat.
En el fons preval la idea que no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria, però, alhora, tots ho són, perquè compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte d’amistat. Des d’aquest punt de vista, no lluitar com si t’hi anés la vida per la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, un cop l’arbitre ha xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.
Dic tot això perquè seria un error que algú confongués els partits que juga l’equip de Catalunya de Rugby, com el d’aquest diumenge passat contra Suècia, amb la costellada de la selecció catalana d’altres esports. La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables. I per això mateix, mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de la FCR com a membre de ple dret de la FIRA, no hem de veure aquests partits concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per esdevenir un a formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges consolidats i amb un treball constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat alhora d’establir encontres internacionals pròpia del Rugby, permet, també, fer extensiva la convocatòria a catalans que no provenen de les quatre províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.
En aquest sentit, malgrat el resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a la graderia, camina en la bona direcció.
Adam Majó
17/02/2010
El Bloc del Rugbi-pensador 