Rugbi sobre glaç

[vist la  setmana passada a El Bloc carabassa]

Des de fa vint-i-sis anys, el personal neozelandès i nord-americà de les bases McMurdo i Scott, a l’Antàrtida, juguen al març un partidet de rugbi.

Cal dir-ho? L’equip nord-americà, en vint-i-sis anys, no ha anotat mai…

El pa que s’hi dóna…

Fa un temps apareixia la noticia que en Gareth Thomas, als seus 35 anys, deixava el rugby i es passava  a l’altre rugby, el rugby-lliga.

No va trigar gaire a tastar el pa que s’hi dóna al codi tretzista i això que era contra els nostrats Catalans Dragons, que aquest any han començat molt fluixets. No vull ni pensar en quan s’hagi d’enfrontar a equips com el Leeds o el Saint Helens…

D’altre banda, ben aviat començarà la segona edició de la competició catalana de rugby-lliga i pels rumors que he sentit, hi pot haver alguna sorpresa pel que fa als nous equips que s’han animat a tastar el rugby de tretze aquesta temporada.

També hi haurà, com no, els partits internacionals de la Selecció Catalana, que aspira a començar a fer-se un lloc en el ranking internacional de la RLEF, però en canvi, aquesta vegada els Catalans Dragons no visitaran, gairebé del cert, l’estadi Lluís Companys, com van fer l’any passat.

Tot a punt doncs, per veure rugby català en la seva vessant més espectacular…

Club Super 3 – U.E.Santboiana Rugby

Anunci promocional del Club Super 3 oferint als supers poder anar a veure els partits de la Santboiana al Baldiri Aleu.

Rugby League 3

El proper 18 de març de 2010 surt a la venda per a la Wii de Nintendo el video-joc Rugby League 3 de Sidhe. Naturalment, només sortirà als països on el rugby lliga hi té una forta presència, o sigui que de moment ens conformarem amb el trailer:

Aquesta nova versió millora considerablement la jugabilitat respecte de les anteriors i inclou un bon grapat d’equips i estadis. Per descomptat, els Catalans Dragons i la SuperLeague tampoc no hi podien faltar. Si teniu curiositat, podeu veure el que inclou en aquest video.

D’altre banda, com que aquesta mena de jocs solen incloure un apartat d’equips nacionals, no m’he pogut estar de preguntar als desenvolupadors si els equips nacionals de la RLEF també hi seran presents. Si és així, la possibilitat que la Selecció Catalana de Rugby Lliga sigui inclosa seria força gran, a banda de ser la primera vegada que s’edita un joc on Catalunya hi és com a equip nacional, sense que  ningú n’hagi de crear un MOD especial, clar.

Us deixo amb la promo de la versió 2

Al parlament, en maori, gràcies

No només ens trobem a les antípodes de Nova Zelanda geogràficament, sinó també en política lingüística. Allà, és admirable el respecte que es té per la cultura maori i, tant és així, que al seu Parlament fins i tot hi tenen un interpret, malgrat que els parlamentaris maoris coneixen perfectament l’anglès.

En aquest vídeo, es demanaven explicacions sobre la mala gestió dels drets d’emissió de la Copa del Món de Rugby per a les televisions maoris. Un debat que des d’aquesta part del món no ens pot interessar gaire, tret de si volem sentir com és el maori parlat en seu parlamentaria  (minut 2:40) i la seva corresponent traducció.

Potser en podrien prendre nota tant al Congreso de los Diputados de l’estat espanyol com a la mateixa UE, no?

Catalunya, Suècia i Rugby

La setmana passada l’Adam Majó va fer una reflexió sobre el significat de les seleccions nacionals de rugby i sobre la catalana en particular amb la que estic tant d’acord que us la deixo aquí  resumida (amb el seu permís es clar). Per cert he afegit el seu bloc Xuts a Pals als enllaços.

[…] En el Rugby hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països, o conjunts de països, o províncies, o estats, o cossos de l’exèrcit, o convidats escollits, desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu acord, sense la mediació de cap organisme internacional.  Quan els All blacks, per exemple,  venen de gira a Europa els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si responguessin a un campionat reglat.

En el fons preval la idea que no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria, però, alhora, tots ho són, perquè  compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte d’amistat. Des d’aquest punt de vista, no lluitar com si t’hi anés la vida per la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, un cop l’arbitre ha xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.

Dic tot això perquè seria un error que algú confongués els partits que juga l’equip de Catalunya de Rugby, com el d’aquest diumenge passat contra Suècia,  amb la costellada de la selecció catalana d’altres esports. La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables. I per això mateix, mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de la FCR com a membre de ple dret de la FIRA, no hem de veure aquests partits concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per esdevenir un a formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges consolidats i amb un treball  constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat alhora d’establir encontres internacionals pròpia del Rugby, permet, també, fer extensiva la convocatòria a catalans que no provenen de les quatre províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.

En aquest sentit, malgrat el resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a la graderia, camina en la bona direcció.

Adam Majó
17/02/2010

30 minuts: També més que un club

Un dels millors programes que ha fet Televisió de Catalunya és, sens dubte, el 30 minuts. Fa uns quants anys, varen fer un seguiment durant deu dies dels jugadors de la USAP de Perpinyà i ara fa poc que l’han digitalitzat perquè el poguem tornar a gaudir.

Ha plogut molt des de llavors i per tant, ara podem tornar a mirar-nos-el per veure la situació de l’equip  quan encara era semi-professional o recordar com era l’estadi Aimé Giral abans de les reformes.

També s’hi veuen algunes cares conegudes del món usapista, com l’arxi-conegut Pere Manzanares o l’Armel Costa, un ex-jugador que vam conèixer quan vam anar a visitar l’Acadèmia Jean Michel Canet de l’Henri Sicart.

També fa gràcia veure uns joves jugadors del Sant Cugat que s’estaven de visita a Perpinyà i que ara segurament ja deuen ser de l’equip sènior.

No us el podeu perdre.

30 minuts, 16/05/1999, També més que un club

Torna el XV de la ginesta

La selecció nacional catalana de rugby no trepitjava un camp de rugby des de feia uns quants anys. Aquest passat diumenge però, ho va tornar a fer per enfrontar-se a la selecció nacional sueca en partit amistós i, tot i estar composada pràcticament per jugadors sub-23 i sub-25 i haver fet només tres entrenaments previs al partit, va fer un paper molt i molt acceptable.

(c) Ernesto http://www.ernesto67.com

El resultat final, 17 a 21 pels suecs, ens va deixar amb la mel a la boca, ja que als últims instants semblava que es podia aconseguir l’assaig que ens hagués donat la victòria, encara que, ben mirat el sol fet d’haver pogut jugar ja és tota una victòria, sobretot perquè existeix una norma no escrita que no ens permet jugar gaires partits internacionals, a causa del litigi que manté la FCR amb la FIRA pel seu reconeixement i readmissió com a membre fundador.

(c) Jordi Montraveta http://www.jordimonty.com

Partits com aquest però, ens mostren que seria possible, en un futur no gaire llunyà, de poder competir sense complexes pel ranking IRB amb altres seleccions nacionals. El miler de persones que van ser al camp diumenge passat poden donar fe que aquesta jove selecció, amb esforç i coratge, pot arribar a ser l’autèntic XV de la Ginesta que estàvem esperant.

(c) Jordi Montraveta

Us deixo amb un recull d’articles sobre el partit:

El Punt 14/02/2010 i El Punt 13/02/2010

Vilaweb

La Lleganya

Rugby.cat

Àlbum  de fotos de Rugby Català

I per acabar, un video de la UFEC TV:

Invictus i l’apartheid del cinema en català

Gran pel·lícula Invictus, que els amants del Rugby no hauríem de deixar de veure, no una, sinó varies vegades, per allò que diuen de fer país. En Morgan Freeman realitza un treball magistral amb l’accent d’en Mandela, així que és preferible la versió original.

Com passa sovint però, amb les adaptacions cinematogràfiques, he de dir que no té tanta força com el llibre. La història que ens presenta en Clint Eastwood gira massa al voltant del rugby i no aprofundeix gaire en els veritables conflictes polítics, socials i personals amb que es va enfrontar Mandela, que queden al meu parer, molt més ben resolts a la novel·la d’en John Carlin.

Però és ben igual, tant el llibre com la pel·lícula ens poden servir d’inspiració davant les injustícies —grans o petites— que ens toca viure. I és que penso que vivim envoltats de greuges i desigualtats pels quals ja va sent hora que, com a mínim, siguin assenyalats. Si en Mandela va poder canviar l’establishment de l’apartheid sud-africà, per què no podem canviar nosaltres allò que creiem que és injust?

Sense anar més lluny, m’hagués agradat poder veure la pel·lícula en versió original subtitulada en català. Al capdavall, el català és la llengua que els meus pares m’han ensenyat i la que uso per raonar, o sigui que no veig el motiu pel qual no hauria de poder veure-hi pel·lícules també.

Però vet aquí que no només no pot ser, sinó que davant la Llei del Cinema en Català que s’està debatent al Parlament, els cinemes fan una ridícula vaga —el passat 1 de febrer— per expressar-ne el seu desacord. Les productores de cinema sí que tenen un establishment organitzat amb  tics d’apartheid respecte del cinema doblat al català.

De fet, el tracte que rep el cinema en català no es pot ni considerar apartheid, donat que això voldria dir que hi ha algun cinema de tercera, amb butaques de fusta i rètols descolorits, on alguns catalans cinèfils podrien veure les seves pel·lícules doblades al català. I com sabreu, no existeix ni això. La oferta de cinema en català és senzillament nul·la.

Plataforma per la Llengua va reivindicar el dret de veure cinema en català el mateix dia de la vaga dels cinemes

Ens diuen, això sí, que no hi ha demanda, i afegeixen que si s’aprova la llei, les grans distribuïdores ens trauran del seu circuit comercial i els cinemes hauran de tancar. Tot plegat, arguments dèbils i poc contrastats, i diria que potser van més enllà dels criteris estrictament comercials. Fins i tot ni oferint de fer algun doblatge gratuït, les productores no volen doblar al català. Quina és doncs, la raó?

Em dec estar fent gran ja que deu ser la primera vegada que vaig plenament a favor del Govern, i això que jo em conformaria només de poder veure les pel·lícules en versió original subtitulada en català. En qualsevol cas, m’agradaria que es mantinguessin ferms i arribessin fins al final, cosa de la que no en tinc gaires esperances, si he de ser sincer.

Això sí, molts ja titllen el nostre Govern de fer intervencionisme, però de fet, si Espanya fos un veritable estat integrador, aquesta Llei del Cinema en Català (i en totes les altres llengües) hauria d’arribar impulsada directament des del Govern Central. Penso que un estat ha de protegir i estimar el que es seu i respectar les seves diferents sensibilitats, cosa que no passa amb l’espanyol.

Vist així, no caldria entrar debats amb les productores, oi? Si una productora volgués introduir una pel·lícula a l’estat espanyol, hauria de facilitar el doblatge per a les quatre llengües oficials, per llei. Una llei estatal de protecció del patrimoni lingüístic, que per descomptat no existeix, ni existirà mai.

Arribem al fons de la qüestió: moltes vegades penso com de senzill seria tot plegat si es respectessin les diferencies enlloc d’aquesta obstinació de voler crear del no-res la tan vanagloriada nación española. Desenganyem-nos. Somiar amb aquest respecte és tan il·lús com somiar la Independència i posats a somiar, fa temps que veig que la segona opció és l’única via que ens queda per no haver de justificar constantment tot el que fem.

Això sí, potser ens faltaria trobar un Nelson Mandela a la catalana que ens unís una mica més com a catalans. Com que dubto que tinguem pol·lítics de la talla d’en Mandela, de moment ens haurem de conformar amb els de Polònia:

Imprescindible

La USAP torna a parlar català

La web de la USAP torna a estar disponible en català després d’un temps en que només es podien consultar els continguts en francés. La traducció de continguts ha reaparegut després que es signés fa poc un conveni amb Turisme de Catalunya.

Vist a directe!cat

Endavant USAP!

The Guinardera Connection

Deu n’hi do l’enrenou que hi va haver el mes passat a Sant Cugat entre l’Ajuntament de la ciutat, la Federació Catalana de Rugby i la Generalitat de Catalunya al voltant del  ja utòpic Centre de Tecnificació de Rugby que s’havia de construir a la Zona Esportiva Municipal de la Guinardera.

Una història per no dormir de la que ja n’havíem parlat i que ara, després d’aquesta sèrie de declaracions  dels implicats, podem intuir un final força decebedor.

L’assumpte tancava el 2009 amb les declaracions de l’alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, on se’ns despenjava, en una entrevista a cugat.cat, amb que la Federació no li havia explicat mai que és un Centre de Tecnificació de Rugbi i que, ja de pas, en descartava tota possibilitat que s’acabés fent a la seva població.

Anteriorment, la secretària general de l’esport, Anna Pruna, havia declarat, també a Cugat.cat (entrevista sencera, aquí) que si no hi havia Centre de Tecnificació de Rugby, es retiraria la subvenció per la construcció, ja que s’estaria contravenint el conveni signat entre l’ajuntament i la Generalitat.

No obstant, l’Anna Pruna es mostrava força sorpresa a l’entrevista de que ningú li hagués informat de les intencions de l’Ajuntament, ni de les desavinences amb la federació.

Per la seva banda, el president de la FCR, Ignasi Planas, apuntava a la regidoria d’esports de Sant Cugat, encapçalada per Xavier Amador, de ser els responsables d’haver mal interpretat els termes del conveni entre la Generalitat i l’Ajuntament, que establien que l’ús del camp no era només d’àmbit local.

Segons Planas, la regidoria d’esports els ha fet ballar el cap molt.

Una mica d’història

Per entendre tot aquest enrenou, cal retrocedir un temps enrere. Fa un parell d’anys, la Generalitat havia engegat el seu Pla Director de Tecnificació Esportiva, la idea del qual era que tots els esports federats de Catalunya poguessin gaudir d’uns recursos per a millorar el seu nivell esportiu.

Aquest pla definia set Zones de Tecnificació i per cada zona hi hauria d’haver unes instal·lacions adequades per a l’esport, aules d’estudi, capacitat d’allotjament per a esportistes i centres mèdics especialitzats. Tot orientat a afavorir la millora esportiva de la zona. A més, si tots aquests recursos estaven situats dins el mateix recinte, llavors això era un Centre de Tecnificació Esportiva.

El Centre de Tecnificació de Rugby

Així doncs, pel que fa al rugby, la Generalitat li va concedir a la Federació Catalana de Rugby, en virtut de l’acord de govern, la quantitat de 350.000€ (arxiu pdf, pàgina 30) per tecnificar la Zona Metropolitana i li va demanar a més, que proposés el lloc on ubicar el Centre.

Sant Cugat fou l’opció escollida donat que ja s’hi havia de construir un camp de rugby a la Guinardera i  la població està prou ben connectada amb el nord, el sud i la part interior. Els 350.000€ s’afegien doncs, a la subvenció inicial per a Sant Cugat, que arribaria així als 1.600.000€.

Calia però, que l’Ajuntament de Sant Cugat s’avingués a perdre la gestió de la Guinardera, si més no, parcialment, per convertir-la en un equipament d’àmbit català, cosa que em penso que mai ha volgut.

Ja les primeres declaracions del regidor d’esports, Xavier Amador, ho deixaven entreveure. Amador sempre s’ha mostrat partidari d’impulsar el Rugby a Sant Cugat, però sempre en clau local i mai en clau metropolitana, ni molt menys catalana.

Això sí, el Club de Rugby de Sant Cugat, encapçalat pel seu president Joan Pradas, sempre s’ha mostrat partidari del Centre de Tecnificació de Rugby com a ens d’àmbit català, com no podia ser d’altre manera, donat que és clar que millorant el nivell de tots, també millora el nivell propi.

Tot i així, l’equip de Sant Cugat no pot fer gaire soroll, suposo. Deu ser difícil per a ells posar-se en contra del seu ajuntament i més, quan el pretext que se’ls dóna des de l’ens local és que la Guinardera serà per a ells, al cap i a la fi.

Conclusió

Veient el panorama, i veient que la FCR no ha emès cap nota de queixa a la seva web, ni als mitjans de comunicació. Com penseu que acabarà tot això? Ja us ho dic jo, l’Ajuntament es sortirà amb la seva i es quedarà amb la Guinardera, un camp de rugby envoltat d’una pista d’atletisme formidables, pagats pels contribuents catalans.

Així doncs, el Centre de Tecnificació de Rugby es descartarà definitivament, i potser, per salvar els mobles, es signarà un acord pel que ens diran que ara hi haurà una Zona de Tecnificació de Rugby: o sigui, el camp aquí (potser el de la Guinardera mateix, però de lloguer), el gimnàs allà, les aules tècniques més enllà, els dormitoris per jugadors desplaçats ves a saber on i el centre mèdic ni ho vull saber.

Tant de bo m’equivoqui.

Albert Malo, el Rugby XIII i el Touch als Premis Lluís Companys

Dijous passat vaig assistir als Premis Lluís Companys que organitza la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Hi anava acompanyant l’Olivier Guitart, que havia de recollir la insignia d’or en nom de l’Associació Catalana de Touch, per la feina feta aquest any amb el Touch Rugbi i pel reconeixement de la Federació Internacional de Touch.

Com que ara estic desconnectat del món del rugby, no sabia que a la cerimònia també hi havia l’Albert Malo i Navío, al que donaven un premi per haver estat un dels sis capitans de selecció que van protagonitzar el primer anunci en favor de les seleccions catalanes.

Aquest és l’anunci del 1999 en que apareixien a banda de l’Albert Malo, l’Enric Masip, en Josep Guardiola, Xavi Moya, Roger Esteller i en Santi Carda:

Un anunci que va servir perqué es trenqués el gel de demanar la internacionalitat de les seleccions catalanes, de resultes del qual es van recollir mig milió de signatures, que van deixar ben clar que els catalans volem que les seleccions catalanes puguin competir a nivell internacional.

Els cinc primers capitans per les seleccions amb l’Albert Malo al mig

També va tenir un guardó, la Selecció Catalana de Rugby-Lliga, amb el seu seleccionador Eric Delherbe. El seu bon paper a Europa durant aquest any i la contundent victòria a l’Estadi Lluís Companys enfront la República Txeca ha deixat bocabadat al món tretzista en general i als dirigents de la Federació Europea de Rugby Lliga en particular.

La Selecció Catalana de Rugby Lliga no hi va faltar

No m’hi vaig poder quedar gaire estona a la recepció de després, però sí que vaig tenir el temps suficient per demanar-li a l’Albert Malo si em podia enviar el discurs que va fer durant la cerimònia. Així que aquí us el deixo, tot agraïnt-li a l’Albert que me l’hagi enviat:

Bona nit a tothom.

És un honor rebre aquest reconeixement pel simple motiu d’haver fet el que m’agrada:

• Jugar al rugby.
• I estimar al meu país.

Ara fa 10 anys, nosaltres varem posar el nostre gra de sorra fent l’espot que va ajudar a recollir  més de mig milió de signatures, que van ser presentades davant del Parlament, demanant l’oficialitat de les Seleccions.

Però encara queda molta feina a fer.

Fent un símil amb una jugada característica del meu esport, crec que us podré explicar des de la meva humil opinió, com ho podem  fer.

La jugada és la melé:

A la melé és molt important Empènyer. Empènyer per avançar, Empènyer per guanyar:

• El més important es que cal empènyer cap a la mateixa direcció. Tenim clar cap a on volem anar.
• Cal que empenyem tots, els més forts i els més dèbils, la suma de forces és el que ens fa anar endavant. Tots, des de la nostre posició.
• Cal empènyer coordinats. El pilar de l’esquerra ha d’empènyer fort i el de la dreta també. I cal fer-ho alhora.
• Cal posar-hi força, però també la tècnica i la intel·ligència.
• Cal posar-hi estratègia, perquè els de davant també empenyen.

Així doncs, fins que arribi el reconeixement, ens cal entrenar dur i amb il·lusió, per tal de millorar en tots els aspectes de la melé fins que al final, segur, la podrem guanyar.

Per això, des de aquí també encoratjo a les administracions a que s’impliquin clarament en el procés i el liderin. I mentre no arribi el reconeixement, continuïn o ampliïn, en la mida del possible,  els recursos als esports, per a que puguin millorar la seva quantitat i qualitat de practicants; i així projectar-se millor. Especialment,  als esports que amb aquest suport poden tenir una clara millora, donat que  son practicats durant ja  fa molt de temps a Catalunya i tenen unes arrels importants en el país.

És un honor per mi rebre aquest premi, i és per això, que vull agrair a la Plataforma i als membres del Jurat per haver-nos atorgat el premi  President Companys.

Hi ha un fet que em fa especial il·lusió d’aquest reconeixement, i es el nom que porta.

Perquè entre el President Companys i jo existeix una complicitat, en la distancia, és clar, i és que jo,  al igual que ell, tinc un fill amb discapacitat mental. I aquest fet, és dels et marquen la vida, és per això que m’agradaria dedicar-li aquest reconeixement a la meva filla Júlia.

Visca l’Esport, Visca el Rugby i Visca Catalunya!!!

Albert Malo i Navío

He de dir que després de sentir aquest discurs vaig deicidir que no podia deixar d’escriure al bloc. Al cap i a la fi, ara que aviat seré pare, segur que m’estaré més temps a casa i de segur que trobaré una estona de tant en tant i sempre hi ha alguna cosa a comentar, oi? Endavant doncs!

La posició de rugby

Fa uns dies, durant el curs de preparació al part al que anem —ja que com molts sabreu, aviat seré pare d’una nena— la llevadora que ens explica les penúries i alegries que pateixen els pares primerencs, ens va comentar el que en l’alletament matern es coneix com: la posició de rugby.

No cal dir que jo, absort en els meus pensaments, vaig fer un bot de la cadira quan vaig sentir la paraula màgica. Doncs sí, la posició de rugby en l’alletament matern consisteix en agafar el nadó amb el braç, com si es tractés d’una pilota ovalada, per a donar-li el pit.

Aquesta posició s’usa principalment quan es tenen bessons o bé, quan el nadó té preferència per un dels dos pits de la mare i, en aquest cas, tot i agafant-lo així, el nounat es pensa que té davant el seu pit preferit. Quines coses, oi?

Bé, no cal dir que l’arribada de la nena està sent una fantàstica aventura i que és la causa que hagi abandonat considerablement el bloc. Potser és hora de començar a tancar la paradeta, ja que segur que, tal com ja passa ara, no el podré actualitzar tant sovint com feia abans.

Sí que em vindrà de gust algun dia, d’explicar alguns episodis que he viscut durant aquest temps de pseudo-periodisme. La veritat és que tinc material per escriure un llibre i tot. Hi ha hagut encants i desencants, accions i reaccions, episodis tensos i episodis alegres però de tot sempre se’n pot treure la part positiva.

Pel que fa a la meva implicació personal en el desenvolupament del Touch Rugby també n’he tret moltes experiències que també m’agradarà comentar. De tots és coneguda la meva ferma convicció que el Touch Rugby és l’esport que donarà l’empenta definitiva al Rugby Català i doncs, calia posar fil a l’agulla a la pèsima situació en que es trobava aquest esport tant a nivell esportiu, com polític.

I tot justa ara, amb una mica de perspectiva, veig que alguna cosa pot haver canviat i qui sap si en un futur els clubs de Rugby catalans no obriran una secció de Touch per atreure aquelles persones que de cap altre manera s’acostaran a un club de rugby. O si d’aquí uns anys, quan la meva filla vagi al col·legi, no existirà la opció d’apuntar-la a Touch Rugby com a activitat extraescolar, o més enllà, si el Pla Educatiu de l’Ensenyament Català no contemplarà aquest esport mixte com a eina bàsica de cohesió de gènere a les escoles.

Jo no ho sé, però si passa alguna d’aquestes coses, estaré molt content d’haver-hi aportat el meu  petit granet de sorra.

Així doncs, a tots, gràcies per la vostra atenció. Ha estat un plaer compartir aquests pensaments i alguns interessants debats que hem tingut en aquest espai durant aquest temps.

Antoni Marín Muntaner
Touch Barcelona-Associació Esportiva Touch Rugbi Catalunya
President

Associació Catalana de Touch
Vicepresident

El Bloc del Rugbi-pensador
Autor

Carboners de Terrassa, el primer club de rugby català multidisciplinari

Tot just fa uns dies ha nascut un nou equip de rugbi a Catalunya. Es tracta del Club de Rugbi Carboners de Terrassa, que després d’un procés constituent basat en la xarxa social Facebook, finalment ha pogut constituir-se formalment. Podeu veure la història del naixement del club a la (nova) web de la Federació Catalana de Rugbi i també a la penya usapista de Terrassa.

El club de Terrassa és el primer club català de rugby que neix formalment adoptant totes les modalitats de pilota ovalada existents a Catalunya: Rugby, Rugby-lliga i Touch Rugby. Neix doncs, sense els complexos que arrosseguen alguns dels altres clubs existents, fins i tot aquells que van participar a la competició de Rugby-lliga del passat any, ja que encara cap d’ells no ha modificat els seus estatuts adoptant les noves modalitats esportives que reconeix la Generalitat.