Invictus

De mica en mica s’acosta el dia de l’estrena d’ Invictus, títol amb que sembla que finalment es batejarà la nova pel·licula de’n Clint Eastwood. Fa més d’un any que esperem el llargmetratge basat en la novela de’n John Carlin i ara ja el tenim a tocar.

Tant de bo en Clint Eastwood hagi aconseguit transmetre el mateix que el llibre, suposo que és dificil, però només que s’hi acosti, ja serà una molt bona pel·licula.  Us deixo amb el trailer.

El rugby dels nostres avis

Un xic enrevessades les normes del rugby dels anys vint. He de reconèixer que m’ha costat força de llegir i d’entendre, però ha valgut la pena, doncs hi he descobert alguna cosa força interessant…

M’ha sorprès que ja en aquella època hi hagués la figura d’un àrbitre situat fora del terreny de joc, precursor dels actuals video-refs, amb que ens tenen acostumats les lligues professionals.  

També és molt interessant la regla del retingut. Em sembla veure-hi alguna semblança amb el Rugby-Lliga. Potser és que com encara no feia ni 30 anys que els dos codis de joc s’havien separat, alguna cosa en quedava de l’arrel comuna.

Per cert, l’autògraf de la pàgina 2 és de l’Antoni Pelegrí, vicepresident de la comissió d’àrbitres de la FCR i autor de l’adaptació al català d’aquelles normes de l’època. Tot un plaer veure com fa més de vuitanta anys, algú ja feia una bona feina en favor del rugby català.

Podeu descarregar-vos l’arxiu, aquí.

Lectures per a vacances

Per fi han arribat les vacances. Uns dies de descans no vindran pas malament. D’entre les diferents cosetes que m’enduré per llegir us en destaco una que a la tornada comentarem amb una mica més de detall.

Fa un temps va caure a les meves mans un llibret, fotocopiat amb molta cura, l’original del qual es guarda sota pany i clau. Era el reglament del Futbol-Rugby que va adaptar de l’original en anglès, l’Antoni Pelegrí, vicepresident de la comissió d’àrbitres de la Federació Catalana de Rugby. Corria l’any 1925 i ja…

Feia molt de temps que’s deixava sentir la necessitat d’un Reglament de Futbol-Rugby adaptat al catalá, que no sols facilités el coneixement de les regles a tots els aficionats sino que també establís les terminologíes catalanes corresponents als mots anglesos i francesos que fins avui s’han vingut utilitzant en la pràctica d’aquest esport al nostre País.

Per ço que cal aplaudir la iniciativa del Vis-President de la Comissió d’Árbitres de la Federació Catalana que donant una prova mes dels seus inagotables entusiassmes s’ha emprés aquesta tasca que com a seva, resulta del tot acurada i complerta essent remarcable l’encert tingut en escollir les terminologies catalanes de fácil adaptació per tothom i fruit totes elles de un detingut i documental estudi. […]

 Extret del
PRÓLEG DEL PRESIDENT DE LA
FEDERACIÓ CATALANA DE FUTBOL-RUGBY
Any 1925

De pas us deixo un anunci que estava molt de moda a l’època i que apareix a la darrera pàgina. Devia ser que hi havia més afició per l’esport si algú creia que podia vendre un cotxe anomenat Rugby, no creieu?

Fins aviat…

Cent anys de Rugby Lliga a Auckland

Celebrar cent anys de qualsevol cosa no és per prendre-s’ho de broma. La gent de l’Auckland Rugby League fa cent anyets que van incorporar el codi tretzista als seus esports, però amb força entrebancs, també. Avui, Auckland és la regió de tota Nova Zelanda on hi ha més llicencies de rugby  XIII.

Us deixo un vídeo commemoratiu que n’han fet:

 

Acadèmia Jean Michel Canet

Fa un temps vam anar a la Mediateca de Ceret, on hi ha instal·lada l’Acadèmia Jean Michel Canet – Association Rugby Catalan, de la que ens havia parlat el nostre amic Pere Mestres.

A l’Acadèmia, que té el nom del desaparegut Jean Michel Canet, en la seva memòria i pel seu llegat històric, disposen de molt material de la part nord-catalana: des de les primeres fitxes de la Unió eSportiva de Perpinyà ( abans de la unió amb els Arlequins —considerats uns brètols— per convertir-se en l’actual USAP), fins a una completa col·lecció de retalls de diaria i diferents records de molts clubs de Rugby de la zona i de diferents èpoques. 

Una tasca envejable portada a terme per un grup d’ex-jugadors i gent vinculada al rugby nord-català, liderada per l’Henri Sicart, autor de l’excel·lent llibre USAP. 100 ans d’histoire et de culture, on repassa de forma exhaustiva la història del club perpinyanenc. Altres històrics nord-catalans com l’Armel Costa o en Jo Respaut col·laboren activament a l’associació i amb tots ells vam poder xerrar una bona estona sobre l’ovalada.

   

Seguint aquesta línia de recopilar la pròpia història, La Federació Catalana de Rugby va arribar, en el que fou una de les darreres accions de l’anterior President, en Xavier-Albert Canal, a una mena d’acord amb l’acadèmia nord-catalana per tal de crear també un arxiu històric de la Catalunya Sud i completar d’aquesta manera, tota la història del rugby català. 

Aquesta no serà però, una tasca fàcil, doncs gran part del llegat històric de la Federació Catalana de Rugby, tant d’abans de la guerra com de després, no se sap ben bé on para i caldrà fer una tasca quasi detectivesca per esbrinar on es troben els documents, si és que encara existeixen.

   Els membres de l’Academia Jean Michel Canet (d’empeus) amb en Xavier-Albert Canal i l’Henri Sicart (asseguts).

 

 

Un parell de videos antics

Tornats d’aquestes mini-vacances m’he trobat amb la pàgina de la British Film Institute on, a banda d’altres esports, hi ha alguns videos de Rugby d’altres èpoques…

Calcio fiorentino

Fa uns quants mesos, parlant dels ancestres del rugbi, el Rugbipensador va esmentar el calcio fiorentino, un dels molts jocs a l’origen del futbol i del rugbi que hi ha hagut i hi ha a Europa. En vull tornar a parlar, aprofitant que se m’ha convidat a participar de tant en tant en aquest bloc, perquè de fet vaig ser testimoni, quan era petit, de l’única vegada que s’ha jugat el futbol florentí a casa nostra, i una de les poques que ha sortit del seu medi natural: Florença. Va ser el 6 de juliol de 1982 a la plaça Monumental de Barcelona, gràcies a una iniciativa de la Diputació de Barcelona amb motiu del Mundial de futbol del 82. D’aquell partit, en conservo amb cura un llibret, editat en català, castellà i anglès, que relata concisament la història del joc, el desenvolupament i les regles.

Entre altres coses, al llibret s’explica que el joc del futbol florentí (o calcio in costume) és un esport practicat com a mínim des del segle XVI a Florença entre els joves nobles i més forts dels quatre grans barris de la ciutat, en un ambient festiu i popular. En principi, el futbol florentí (reportatge) es jugava sobretot per Carnestoltes, en uns llocs molt determinats, i era prohibit fer partits, en senyal de respecte, durant certes festes religioses, quan hi havia algun dol o prop d’hospitals. El joc entronca amb els orígens més antics del futbol i del rugbi, com l’harpastum romà. De fet, tant la disposició dels jugadors com les tàctiques recorden l’ordre de batalla dels antics legionaris florentins.

La tradició del calcio in costume, que es juga durant seixanta minuts en un terreny de sorra i amb vint-i-set jugadors per equip, es va mantenir viva fins el segle XVIII. No va ser fins el 1930 (reportatge) que es va revitalitzar. Actualment, es juguen tres partits al juny (dues semifinals i la final), entre els quatre equips florentins: els blancs, els blaus, els verds i els vermells.

El partit a Barcelona de l’any 1982, el van jugar els equips del Santo Spirito (blancs) i el Santa Croce (blaus), amb la tradicional rua i l’espectacular joc dels abanderats inclosos. Però, malauradament, no recordo ni el resultat ni l’equip que es va endur la vedella…

Entrevista amb John Carlin a RAC1

Fa un temps vaig parlar del llibre d’en John Carlin i de la pel·licula que en Clint Eastwood n’està preparant sobre en Nelson Mandela i la final del mundial de rugbi de 1995. La setmana pasada es va publicar el llibre en català i alguns mitjans així ho van publicar.

Marta Cailà, presentadora del programa de ràdio Via Lliure de RAC1, va aprofitar per fer una entrevista a en John Carlin que us deixo aquí. Mitja horeta per gaudir d’una història molt emocionant.

[RAC1, Via Lliure amb Marta Cailà, 08/02/2009 12h]

Hemeroteca de La Vanguardia

Si fa un temps haviem descobert l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, que ens va permetre veure la quantitat d’articles de sobre rugbi que es publicaven en temps de la República, ara descobrim l’arxiu digital de La Vanguardia. 

Aquests dies, ja sabreu, que han obert la seva hemeroteca i es poden consultar tots els exemplars publicats, amb suplements inclosos, des del primer dia. A més s’hi poden fer cerques i cerques comparades. 

Ho farem anar, doncs.

 

De fet ja ho hem fet servir: En Frédéric Humbert, que té un dels millors blocs de rugbi històric existents, i jo mateix, estem sobre la pista d’un cartell català, malhauradament plagiat del feixisme italià, que anunciava un partit al camp de Les Corts, en el marc de les Festes de la República, el 14 d’abril de 1936.

De moment ja hem trobat informació d’aquell partit. Ara ens queda saber qui i per quina raó va plagiar el cartell original, però això crec que ens constarà una mica més.

 

 

El XIII a la Catalunya Nord

[Us deixo l’article sobre el XIII a la Catalunya Nord que es va publicar fa uns dies a La Lleganya:]

El company Webremença em va demanar si podia, de tant en tant, escriure un article per a la Penya la Lleganya, sobre l’altre Rugby de Perpinyà. Hi vaig accedir amb molt de gust, doncs a banda del XV, també sóc un apassionat del Rugby a XIII i sobretot dels Catalans Dragons que, recordareu que és l’equip que va fer sonar els Segadors a l’estadi de Wembley a la final de la Carnegie Challenge Cup del 2007, davant de més de 84.000 espectadors. Ara ja en som uns quants que no només pugem a Perpinyà per veure la USAP.

Abans, però, de començar a parlar de l’última hora dels Catalans Dragons i del XIII en general, comentarem com és que s’hi va començar a jugar a la Catalunya Nord i d’on ve aquesta rivalitat entre els dos codis de joc, que perdura tot i que la realitat actual dels dos esports és molt diferent de la que va originar totes les seves diferències, tant socials com esportives. Avui, encara és molt gran la distancia entre l’Aimé Giral i el Gilbert Brutus.

Anglaterra

Molts ja coneixereu els inicis del rugby a tretze a finals del segle XIX a Anglaterra. Fa un temps en vaig parlar una mica al meu bloc. L’escissió dels dos codis de joc sempre havia tingut en el “professionalisme” un bon argument per separar dues comunitats de persones. Actualment però, sabem del cert que aquesta línia divisòria, en realitat amagava l’eterna lluita entre les classes aristocràtiques i treballadores.

Els pobles del sud d’Anglaterra, de famílies més benestants, defensaven l’esperit purament amateur del joc i no en volien sentir res de pagar els jugadors per jugar. Consideraven, i no sense les seves raons, que els jugadors havien de poder compaginar els seus estudis amb l’esport com a part fonamental de la seva educació.

En canvi, als pobles del nord, més industrials, es defensava que als jugadors se’ls havia de compensar d’alguna manera pel temps que dedicaven al Rugby, enlloc, no dels seus estudis, sinó del seu treball a les fàbriques. Així, la majoria de jugadors del nord, havien de deixar de treballar temporalment per entrenar i per aquest motiu deixaven de guanyar una part del seu sou. La proposta era doncs, de suplir el que deixaven de guanyar, o sigui que s’optava per un sistema semi-professional.

No hi ha haver enteniment: les dues societats es van dividir de manera radical i les diferències, lluny d’apropar-se, es van anar fent més i més grans amb el temps. El Rugby a XV o Rugby Union i el Rugby a XIII o Rugby League ja eren dues coses ben diferents i enfrontades a principis del segle XIX i fins no fa gaire, molts jugadors que provaven de jugar a XIII eren expulsats de per vida del XV.

Catalunya Nord

Fou en Jean Galia, un català d’Illa de Tet qui va introduir el Rugby a XIII a la Catalunya Nord. En Galia havia estat jugador -era un segona línia molt famós- de la USAP i també del XV de França.

Cap a l’any 1932, amb 27 anys, liderava el Club Athlétique Villeneuvois (CAV XV), a Villeneuve-sur-Lot i mantenia moltes diferències amb la Federació Francesa de Rugby. Aquesta, finalment, va aconseguir d’expulsar l’equip sencer de les seves competicions amb el pretext d’un fitxatge irregular que el club hauria fet.

Aleshores en Galia, que havia contactat amb la gent tretzista del nord d’Anglaterra -arran d’un partit d’exhibició que es va fer a Paris entre Anglaterra i Austràlia- i després d’un curs accelerat del nou codi, es va endur uns quants jugadors —tots ells del quinze— a fer una gira per terres anglosaxones. Es feien anomenar els Pionniers, els Galia Boys com els coneixien els anglesos (vegeu foto). Fins i tot van guanyar-hi algun partit.

De tornada d’aquella engrescadora gira per Anglaterra, corria llavors l’any 1934 i els nois del CAV XV  volien jugar i no podien. Fou llavors que el CAV XV es convertí en l’Sport Athlétique Villeneuvois XIII (SAV XIII), el que seria el primer equip de rugby a tretze de tota França i ben aviat se li van afegir un munt d’equips més.

En només 6 anys, el rugby a tretze es consolidà. Va quallar molt millor en el món rural que als grans nuclis: Cabestany, Canhoès, Toulouges, Ceret, Colliure, Espira de l’Agly, Estagel, Voló, Ponteilla, Port Vendres són, a banda de Perpinyà, algunes de les poblacions nord-catalanes on hi ha constància que s’hi van crear els primers equips tretzistes.

Es crea llavors la Federació Francesa de Rugby a XIII i les seves lligues, sent-ne la principal de caràcter semi-professional. També la Lord Derby Cup, la copa de totes les categories. Hi ha registrats, a la fi del 1939, 225 clubs tretzistes i l’equip francès venç l’anglès, per primera vegada en un esport col·lectiu, el 27 de febrer d’aquell mateix any.

Prohibició del Rugby a XIII

Aviat esclataria, però, la Segona Guerra Mundial i tot hauria de canviar. Amb l’arribada del règim pro-feixista de Vichy, amb el mariscal Petain al capdavant es va prohibir literalment ( mitjançant el decret num.5285 de 19 de desembre de 1940 ) la pràctica del rugby a tretze a tota França, en un dels episodis més injustos de la història del Rugby.

Molts esports eren professionals en aquella època. El futbol, la lluita o el tennis ho eren i tots ells foren convertits en esports amateurs, doncs l’esport amateur era considerat millor segons les idees del règim. El Rugby a XIII però, fou suprimit. La Federació Francesa de Rugby a XIII va ser desmantel·lada i tots els seus bens patrimonials foren donats a la Federació del XV. En total, 13 equips professionals, uns 140 d’amateurs i unes 70 institucions on s’hi practicava el XIII foren inhabilitades per practicar-lo. La prohibició era una fet.

Els artífex d’aquell cop gairebé mortal al Rugby a XIII foren en Paul Voivenel, president honorari de la Federació Francesa de Rugby (FFR) i autor d’un informe molt desfavorable del XIII, n’Albert Ginesty, president de la FFR, en Jean Ybarnégaray, secretari d’estat del govern i, suposadament, també en Jep Pascot, un antic mig d’obertura de la USAP, que hauria coincidit amb en Galia com a mínim en un partit del XV de França, uns anys abans, convertit ara en coronel de l’exercit de terra i director d’esports del règim de Vichy.

En acabar els temps de la prohibició, la Federació Francesa de Rugby a XIII es va tornar a constituir, però ni se li va retornar el patrimoni espoliat ni se li va permetre fer servir el nom del Rugby. Ara s’anomenava Federació Francesa del Joc a XIII (FFJXIII) i no ha estat fins fa molt poc que ha recuperat de nou la denominació de Rugby.

Època difícil

Amb el pas del temps, una mena de guerra freda va esdevenir entre els dos tipus de Rugby i, certament el XV li va treure molt d’avantatge al XIII en aquests anys. Tot i així, és sorprenent la quantitat de clubs i d’escoles de tretze que resisteixen: només a la zona dels Pirineus Orientals n’hi ha ben be una cinquantena, sent XIII Català, Sant Esteve, Pia,  Avinyó, Salanque o Carcassona alguns dels més representatius.

L’any 1951, França guanya el campionat mundial de Rugby a XIII, i queda sots-campiona els anys 55 i 68. Fou aquell mateix any que la FFJXIII decideix empendre, per primer cop, accions legals per recuperar el mot Rugby com a propi, però no fou fins el 1985 que el màxim tribunal francés ordena la recuperació del mot.

Els temps estan canviant

L’any 2000, el Sant Esteve XIII i el XIII Català van decidir d’unir els seus equips sèniors per tal de crear un conjunt de molt bona qualitat i així va sorgir la Unió Tretzista Catalana (UTC), i d’on, cinc anys més tard naixien  els Catalans Dragons, l’equip català que juga a la millor lliga europea de XIII, la SuperLeague.

 A banda dels primers èxits esportius dels Catalans, com haver arribat a la final de la copa l’any 2007 o als play-offs d’enguany,  el fenomen està suposant una bona reactivació  per a  l’economia dels voltants de l’estadi Gilbert Brutus i per extensió de tot Perpinyà. 

Actualment són moltes les persones que ja no veuen el XIII com un enemic ancestral al que cal fer el buit,  sinó com un esport prou diferent que fins i tot pot complementar la pròpia formació esportiva.

 Certament, hi ha molts aspectes tretzistes, principalment a la defensa, que poden ajudar a millorar la tècnica en el XV i això és un fet que a països com Nova Zelanda ja fa molt temps que se sap i s’explota.

 

La cerca de l’ARCA…trobada

Quan he descobert l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues —l’ARCA—, no he pogut evitar de començar a navegar per les desenes i desenes de revistes digitalitzades, algunes d’elles de fa més de dos-cents anys, tal com si fos un arqueòleg aventurer, mentre feia una gran troballa. 

I si que ho és de gran troballa. ARCA és un portal d’accés obert i gratuït, impulsat per la Biblioteca de Catalunya on hi podem consultar un grandíssim nombre de publicacions antigues digitalitzades.

Sens dubte un fons documental que deixa constància de la riquesa del que fou la nostra cultura i que ens deixa —als catalans actuals— bastant malparats per la poca qualitat de les nostres publicacions d’avui dia, en comparació.

He estat una llarga estona llegint i llegint, embadalit, publicacions com el Quatre gats,  Patufet o L’Avens, entre d’altres i sempre amb un nus a l’estómac, fruit de la barreja de sentiments i emocions que se m’anaven succeïnt. Llegir-les és com veure la història amb els ulls d’uns altres temps.

El sistema té una potent eina de cerca per paraules i, havent vist que hi havia un parell de revistes d’esports, la temptació de cercar-hi la paraula màgica al cercador ha estat superior: Rugby

 

Resultats de la cerca:

• L’esport català: 158 encerts
• Sports: 55 encerts
• La Jornada deportiva ( 1921-1922 ) : 61 encerts
• La jornada deportiva ( 1923-1925 ) : 104 encerts
• Imatges : 4 encerts

Quin gust de veure articles a vàries columnes o de pàgina sencera sobre Rugby. Fotogràfies i comentaris sobre la jornada anterior, comentaris de partits d’exhibició, la gira dels anys 20 dels All-Blacks. La Santboiana, la UE Sans, Rugby Club Cornellà, tots hi són. Hi ha de tot. Quins temps!  

Només un petit apunt per veure la talla del que es publicava en aquelles èpoques i que em sembla molt adient, ara que la IRB es proposa reformar algunes de les lleis del joc, amb les actuals ELVs que ja hem vist:

Es tracta d’un article de la revista L’Esport Català, del 8 de setembre de 1925, pàgines 3 i 4, on un tal A. Sarsanedas i el mític Canela de la Santboiana, comenten una sèrie de modificacions a les regles de la melée i la touche, del Rugby. Us deixo així, amb les consideracions preliminars d’en Sarsanedas. Que ho disfruteu.

En aquesta entrada he fet servir els mots originals del Rugby, enlloc dels mots catalans actualitzats del TERMCAT.

[Actualització] Article a Vila-Web sobre la història de l’esport català en imatges, aquí.

De l’Harpastum al Rugbi, passant per Florència

Moltíssimes són les coses de la nostra societat que devem als antics grecs. De moltes d’elles en som plenament conscients però d’altres, sovint en desconeixem l’origen. Simplement les fem o fins i tot ens en creiem els inventors sense saber que en realitat, han arribat als nostres dies evolucionant a través dels temps.

Se sap que els antics romans van heretar dels grecs un joc de pilota, anomenat Phaininda, al que van denominar Harpastum. L’Harpastum, que s’hauria jugat amb una pilota de tamany petit i hauria tingut unes normes més o menys senzilles, podria haver estat un joc per mantenir les tropes romanes distretes en temps de pau. Sembla ser que al joc hi estava permés l’us del peu i de la mà per moure la pilota i que es podia placar els jugadors rivals. Per tant, deuria haver estat un joc força dur de jugar.

Però tot i que se’n fan moltes de conjectures de les normes i l’us que se’n feia del joc, que podem trobar facilment a la xarxa, el cert és que de moment no es pot concretar gaire cosa, tret de les vagues referències d’algunes fonts. 

El que si que podem fer, si avancem uns quants segles en el temps, tot arribant a la Florència del Renaixement, és fixar-nos en un esport que s’hi practicava i que provenia en gran mesura d’aquell antic harpastum romà i que és alhora ancestre del futbol i del rugbi actuals: el Calcio Fiorentino. 

Al Calcio fiorentino, que és un esport bastant violent -tot sigui dit- i que actualment es practica, però només com a exhibició, hi juguen 27 jugadors per banda a un camp de sorra. L’objectiu del joc es dipositar la pilota a la zona de marca, una cistella longitudinal situada als dos extrems del camp.

Cada tercera setmana de Juny, a la Piazza Santa Croce s’hi juguen tres partits. Així doncs, aquest cap de setmana passat hi ha hagut Calcio a Fiorentina. 

Excel.lent reportatge sobre el Calcio Fiorentino (3:42 min.)

Els inicis del tretze. La escisió del rugbi.

El rugbi a tretze sempre ha estat un esport professional i, des del mateix moment en que es va escindir del rugbi a quinze va rebre fortes crítiques, pressions i entrebancs dels que volien mantenir l’esperit amateur del rugbi. El cert, però, és aquest rebuig envers el professionalisme tretzista encobria realment un trencament social més profund al cor de l’Anglaterra vuitcentista. Avui en veurem alguns detalls d’aquesta autèntica lluita de classes. 

Des de que els nois del poble de Rugby es van inventar el nou esport, allà als anys 20 del segle XIX,  el rugbi s’havia anat fent més i més popular. Sobretot es practicava a les universitats i escoles angleses i havia adquirit un cert aire d’elitisme entre les classes burgeses benestants. De mica en mica, a les zones més industrialitzades del nord d’Anglaterra també hi va començar a haver afició.

Som a la dècada dels vuitanta del segle XIX i el rugbi ja omple estadis arreu. Els jugadors però, no són professionals i està totalment prohibit que els clubs els hi paguin res, per protegir-se del professionalisme, que crearia desigualtats entre els clubs. L’organisme regulador de l’esport n’és la Rugby Football Union.

Als pobles del nord, de gent treballadora i menys benestant, els jugadors havien de compaginar el treball amb l’entrenament i a més no es podien permetre el luxe de fer-se mal, doncs haurien de deixar de treballar durant el temps de repòs. Molts clubs van començar a pensar que potser haurien de remunerar als seus jugadors en concepte del temps perdut de feina i també per sufragar les despeses mèdiques.

Al congrés de la unió de clubs de rugbi del 1893 però, es va refusar una proposició dels clubs del nord de poder retribuir els jugadors tant pel temps no dedicat a la seva feina com per a les despeses mèdiques.

I dos anys més tard, vint equips dels comtats de Yorkshire i Lancashire, els del nord, van decidir que abandonaven la unió de clubs de rugbi i que passaven a formar la Northern Rugby Football Union, amb una competició a cada comtat, que poc després es va unificar amb el nom de Rugby Football League , que  és d’on li ve el nom actual de Rugby League, rugbi lliga a casa nostra. Als jugadors se’ls remuneraria amb sis xílings.

A partir d’aquí tenim dues històries separades amb camins separats, per a un esport, que poc a poc es va anar separant també: després de la escisió, els del nord van decidir de jugar amb només tretze jugadors i simplificar una mica les normes per guanyar en espectacularitat. El servei de toc fou una de les primeres normes que es va eliminar.

Si les inicis van ser dificils, no van ser gaire més fàcils els anys següents per al rugbi a tretze. El tretze sempre ha estat conegut com l’altre rugbi, o el rugbi dels treballadors, o fins i tot el rugbi dels pobres. Un altre dia parlarem de com el tretze va arribar a França i com el règim de Vichy el va prohibir, precissament per ser el rugbi dels treballadors.

Podeu consultar més detalls d’aquesta interessant història a la wikipedia, en anglés. 

 Caricatures del reverend Marshall, ferm opositor al pagament-per-temps-perdut i en James Miller, partidari de la remuneració.

La pilota

Us heu preguntat mai per què la pilota de rugbi és ovalada? La Llei de la pilota de rugbi a 15 n’estableix les mides reglamentàries i el pes, però no ens explica pas perqué té aquesta forma tan curiosa. La popular marca de pilotes Gilbert, en té la culpa.

A la web del fabricant n’expliquen la història i pel que s’hi diu, en William Gilbert, que tenia una sabateria al costat de l’escola de Rugby -on feia poc que havien decidit jugar a una altre cosa que no era fútbol- havia començat a fabricar a la seva manera una nova classe de pilotes per als nois. 

En William feia les seves pilotes amb làmines de cuir per a la part externa i bufetes de porc inflades a pulmó per a les càmeres internes. Això feia que el producte final no fos esfèric, sinó més aviat una mica oval.

Actualment, de pilotes de rugbi n’hi ha de moltes mides i tamanys i són diferents depenent de si es juga a Rugbi a quinze, a tretze, a futbol australià, o a Touch, per exemple. Cada modalitat té la seva pilota especial.

Així, les pilotes del rugbi a tretze són més allargades que les del rugbi a quinze, ja es prioritza el joc a la mà enlloc dels xuts, en canvi al rugbi a quinze, si es presenta la oportunitat de xutar s’aprofita i per tant les seves pilotes han d’anar més be per ser xutades.

 

 

 

Un altre interessant article sobre la història de la pilota de rugbi.