Ara a piular…

De tant en tant en direm alguna al Twitter del Rugbipensador.

Al parlament, en maori, gràcies

No només ens trobem a les antípodes de Nova Zelanda geogràficament, sinó també en política lingüística. Allà, és admirable el respecte que es té per la cultura maori i, tant és així, que al seu Parlament fins i tot hi tenen un interpret, malgrat que els parlamentaris maoris coneixen perfectament l’anglès.

En aquest vídeo, es demanaven explicacions sobre la mala gestió dels drets d’emissió de la Copa del Món de Rugby per a les televisions maoris. Un debat que des d’aquesta part del món no ens pot interessar gaire, tret de si volem sentir com és el maori parlat en seu parlamentaria  (minut 2:40) i la seva corresponent traducció.

Potser en podrien prendre nota tant al Congreso de los Diputados de l’estat espanyol com a la mateixa UE, no?

Catalunya, Suècia i Rugby

La setmana passada l’Adam Majó va fer una reflexió sobre el significat de les seleccions nacionals de rugby i sobre la catalana en particular amb la que estic tant d’acord que us la deixo aquí  resumida (amb el seu permís es clar). Per cert he afegit el seu bloc Xuts a Pals als enllaços.

[…] En el Rugby hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països, o conjunts de països, o províncies, o estats, o cossos de l’exèrcit, o convidats escollits, desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu acord, sense la mediació de cap organisme internacional.  Quan els All blacks, per exemple,  venen de gira a Europa els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si responguessin a un campionat reglat.

En el fons preval la idea que no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria, però, alhora, tots ho són, perquè  compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte d’amistat. Des d’aquest punt de vista, no lluitar com si t’hi anés la vida per la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, un cop l’arbitre ha xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.

Dic tot això perquè seria un error que algú confongués els partits que juga l’equip de Catalunya de Rugby, com el d’aquest diumenge passat contra Suècia,  amb la costellada de la selecció catalana d’altres esports. La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables. I per això mateix, mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de la FCR com a membre de ple dret de la FIRA, no hem de veure aquests partits concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per esdevenir un a formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges consolidats i amb un treball  constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat alhora d’establir encontres internacionals pròpia del Rugby, permet, també, fer extensiva la convocatòria a catalans que no provenen de les quatre províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.

En aquest sentit, malgrat el resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a la graderia, camina en la bona direcció.

Adam Majó
17/02/2010

Invictus i l’apartheid del cinema en català

Gran pel·lícula Invictus, que els amants del Rugby no hauríem de deixar de veure, no una, sinó varies vegades, per allò que diuen de fer país. En Morgan Freeman realitza un treball magistral amb l’accent d’en Mandela, així que és preferible la versió original.

Com passa sovint però, amb les adaptacions cinematogràfiques, he de dir que no té tanta força com el llibre. La història que ens presenta en Clint Eastwood gira massa al voltant del rugby i no aprofundeix gaire en els veritables conflictes polítics, socials i personals amb que es va enfrontar Mandela, que queden al meu parer, molt més ben resolts a la novel·la d’en John Carlin.

Però és ben igual, tant el llibre com la pel·lícula ens poden servir d’inspiració davant les injustícies —grans o petites— que ens toca viure. I és que penso que vivim envoltats de greuges i desigualtats pels quals ja va sent hora que, com a mínim, siguin assenyalats. Si en Mandela va poder canviar l’establishment de l’apartheid sud-africà, per què no podem canviar nosaltres allò que creiem que és injust?

Sense anar més lluny, m’hagués agradat poder veure la pel·lícula en versió original subtitulada en català. Al capdavall, el català és la llengua que els meus pares m’han ensenyat i la que uso per raonar, o sigui que no veig el motiu pel qual no hauria de poder veure-hi pel·lícules també.

Però vet aquí que no només no pot ser, sinó que davant la Llei del Cinema en Català que s’està debatent al Parlament, els cinemes fan una ridícula vaga —el passat 1 de febrer— per expressar-ne el seu desacord. Les productores de cinema sí que tenen un establishment organitzat amb  tics d’apartheid respecte del cinema doblat al català.

De fet, el tracte que rep el cinema en català no es pot ni considerar apartheid, donat que això voldria dir que hi ha algun cinema de tercera, amb butaques de fusta i rètols descolorits, on alguns catalans cinèfils podrien veure les seves pel·lícules doblades al català. I com sabreu, no existeix ni això. La oferta de cinema en català és senzillament nul·la.

Plataforma per la Llengua va reivindicar el dret de veure cinema en català el mateix dia de la vaga dels cinemes

Ens diuen, això sí, que no hi ha demanda, i afegeixen que si s’aprova la llei, les grans distribuïdores ens trauran del seu circuit comercial i els cinemes hauran de tancar. Tot plegat, arguments dèbils i poc contrastats, i diria que potser van més enllà dels criteris estrictament comercials. Fins i tot ni oferint de fer algun doblatge gratuït, les productores no volen doblar al català. Quina és doncs, la raó?

Em dec estar fent gran ja que deu ser la primera vegada que vaig plenament a favor del Govern, i això que jo em conformaria només de poder veure les pel·lícules en versió original subtitulada en català. En qualsevol cas, m’agradaria que es mantinguessin ferms i arribessin fins al final, cosa de la que no en tinc gaires esperances, si he de ser sincer.

Això sí, molts ja titllen el nostre Govern de fer intervencionisme, però de fet, si Espanya fos un veritable estat integrador, aquesta Llei del Cinema en Català (i en totes les altres llengües) hauria d’arribar impulsada directament des del Govern Central. Penso que un estat ha de protegir i estimar el que es seu i respectar les seves diferents sensibilitats, cosa que no passa amb l’espanyol.

Vist així, no caldria entrar debats amb les productores, oi? Si una productora volgués introduir una pel·lícula a l’estat espanyol, hauria de facilitar el doblatge per a les quatre llengües oficials, per llei. Una llei estatal de protecció del patrimoni lingüístic, que per descomptat no existeix, ni existirà mai.

Arribem al fons de la qüestió: moltes vegades penso com de senzill seria tot plegat si es respectessin les diferencies enlloc d’aquesta obstinació de voler crear del no-res la tan vanagloriada nación española. Desenganyem-nos. Somiar amb aquest respecte és tan il·lús com somiar la Independència i posats a somiar, fa temps que veig que la segona opció és l’única via que ens queda per no haver de justificar constantment tot el que fem.

Això sí, potser ens faltaria trobar un Nelson Mandela a la catalana que ens unís una mica més com a catalans. Com que dubto que tinguem pol·lítics de la talla d’en Mandela, de moment ens haurem de conformar amb els de Polònia:

The Guinardera Connection

Deu n’hi do l’enrenou que hi va haver el mes passat a Sant Cugat entre l’Ajuntament de la ciutat, la Federació Catalana de Rugby i la Generalitat de Catalunya al voltant del  ja utòpic Centre de Tecnificació de Rugby que s’havia de construir a la Zona Esportiva Municipal de la Guinardera.

Una història per no dormir de la que ja n’havíem parlat i que ara, després d’aquesta sèrie de declaracions  dels implicats, podem intuir un final força decebedor.

L’assumpte tancava el 2009 amb les declaracions de l’alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, on se’ns despenjava, en una entrevista a cugat.cat, amb que la Federació no li havia explicat mai que és un Centre de Tecnificació de Rugbi i que, ja de pas, en descartava tota possibilitat que s’acabés fent a la seva població.

Anteriorment, la secretària general de l’esport, Anna Pruna, havia declarat, també a Cugat.cat (entrevista sencera, aquí) que si no hi havia Centre de Tecnificació de Rugby, es retiraria la subvenció per la construcció, ja que s’estaria contravenint el conveni signat entre l’ajuntament i la Generalitat.

No obstant, l’Anna Pruna es mostrava força sorpresa a l’entrevista de que ningú li hagués informat de les intencions de l’Ajuntament, ni de les desavinences amb la federació.

Per la seva banda, el president de la FCR, Ignasi Planas, apuntava a la regidoria d’esports de Sant Cugat, encapçalada per Xavier Amador, de ser els responsables d’haver mal interpretat els termes del conveni entre la Generalitat i l’Ajuntament, que establien que l’ús del camp no era només d’àmbit local.

Segons Planas, la regidoria d’esports els ha fet ballar el cap molt.

Una mica d’història

Per entendre tot aquest enrenou, cal retrocedir un temps enrere. Fa un parell d’anys, la Generalitat havia engegat el seu Pla Director de Tecnificació Esportiva, la idea del qual era que tots els esports federats de Catalunya poguessin gaudir d’uns recursos per a millorar el seu nivell esportiu.

Aquest pla definia set Zones de Tecnificació i per cada zona hi hauria d’haver unes instal·lacions adequades per a l’esport, aules d’estudi, capacitat d’allotjament per a esportistes i centres mèdics especialitzats. Tot orientat a afavorir la millora esportiva de la zona. A més, si tots aquests recursos estaven situats dins el mateix recinte, llavors això era un Centre de Tecnificació Esportiva.

El Centre de Tecnificació de Rugby

Així doncs, pel que fa al rugby, la Generalitat li va concedir a la Federació Catalana de Rugby, en virtut de l’acord de govern, la quantitat de 350.000€ (arxiu pdf, pàgina 30) per tecnificar la Zona Metropolitana i li va demanar a més, que proposés el lloc on ubicar el Centre.

Sant Cugat fou l’opció escollida donat que ja s’hi havia de construir un camp de rugby a la Guinardera i  la població està prou ben connectada amb el nord, el sud i la part interior. Els 350.000€ s’afegien doncs, a la subvenció inicial per a Sant Cugat, que arribaria així als 1.600.000€.

Calia però, que l’Ajuntament de Sant Cugat s’avingués a perdre la gestió de la Guinardera, si més no, parcialment, per convertir-la en un equipament d’àmbit català, cosa que em penso que mai ha volgut.

Ja les primeres declaracions del regidor d’esports, Xavier Amador, ho deixaven entreveure. Amador sempre s’ha mostrat partidari d’impulsar el Rugby a Sant Cugat, però sempre en clau local i mai en clau metropolitana, ni molt menys catalana.

Això sí, el Club de Rugby de Sant Cugat, encapçalat pel seu president Joan Pradas, sempre s’ha mostrat partidari del Centre de Tecnificació de Rugby com a ens d’àmbit català, com no podia ser d’altre manera, donat que és clar que millorant el nivell de tots, també millora el nivell propi.

Tot i així, l’equip de Sant Cugat no pot fer gaire soroll, suposo. Deu ser difícil per a ells posar-se en contra del seu ajuntament i més, quan el pretext que se’ls dóna des de l’ens local és que la Guinardera serà per a ells, al cap i a la fi.

Conclusió

Veient el panorama, i veient que la FCR no ha emès cap nota de queixa a la seva web, ni als mitjans de comunicació. Com penseu que acabarà tot això? Ja us ho dic jo, l’Ajuntament es sortirà amb la seva i es quedarà amb la Guinardera, un camp de rugby envoltat d’una pista d’atletisme formidables, pagats pels contribuents catalans.

Així doncs, el Centre de Tecnificació de Rugby es descartarà definitivament, i potser, per salvar els mobles, es signarà un acord pel que ens diran que ara hi haurà una Zona de Tecnificació de Rugby: o sigui, el camp aquí (potser el de la Guinardera mateix, però de lloguer), el gimnàs allà, les aules tècniques més enllà, els dormitoris per jugadors desplaçats ves a saber on i el centre mèdic ni ho vull saber.

Tant de bo m’equivoqui.

Albert Malo, el Rugby XIII i el Touch als Premis Lluís Companys

Dijous passat vaig assistir als Premis Lluís Companys que organitza la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Hi anava acompanyant l’Olivier Guitart, que havia de recollir la insignia d’or en nom de l’Associació Catalana de Touch, per la feina feta aquest any amb el Touch Rugbi i pel reconeixement de la Federació Internacional de Touch.

Com que ara estic desconnectat del món del rugby, no sabia que a la cerimònia també hi havia l’Albert Malo i Navío, al que donaven un premi per haver estat un dels sis capitans de selecció que van protagonitzar el primer anunci en favor de les seleccions catalanes.

Aquest és l’anunci del 1999 en que apareixien a banda de l’Albert Malo, l’Enric Masip, en Josep Guardiola, Xavi Moya, Roger Esteller i en Santi Carda:

Un anunci que va servir perqué es trenqués el gel de demanar la internacionalitat de les seleccions catalanes, de resultes del qual es van recollir mig milió de signatures, que van deixar ben clar que els catalans volem que les seleccions catalanes puguin competir a nivell internacional.

Els cinc primers capitans per les seleccions amb l’Albert Malo al mig

També va tenir un guardó, la Selecció Catalana de Rugby-Lliga, amb el seu seleccionador Eric Delherbe. El seu bon paper a Europa durant aquest any i la contundent victòria a l’Estadi Lluís Companys enfront la República Txeca ha deixat bocabadat al món tretzista en general i als dirigents de la Federació Europea de Rugby Lliga en particular.

La Selecció Catalana de Rugby Lliga no hi va faltar

No m’hi vaig poder quedar gaire estona a la recepció de després, però sí que vaig tenir el temps suficient per demanar-li a l’Albert Malo si em podia enviar el discurs que va fer durant la cerimònia. Així que aquí us el deixo, tot agraïnt-li a l’Albert que me l’hagi enviat:

Bona nit a tothom.

És un honor rebre aquest reconeixement pel simple motiu d’haver fet el que m’agrada:

• Jugar al rugby.
• I estimar al meu país.

Ara fa 10 anys, nosaltres varem posar el nostre gra de sorra fent l’espot que va ajudar a recollir  més de mig milió de signatures, que van ser presentades davant del Parlament, demanant l’oficialitat de les Seleccions.

Però encara queda molta feina a fer.

Fent un símil amb una jugada característica del meu esport, crec que us podré explicar des de la meva humil opinió, com ho podem  fer.

La jugada és la melé:

A la melé és molt important Empènyer. Empènyer per avançar, Empènyer per guanyar:

• El més important es que cal empènyer cap a la mateixa direcció. Tenim clar cap a on volem anar.
• Cal que empenyem tots, els més forts i els més dèbils, la suma de forces és el que ens fa anar endavant. Tots, des de la nostre posició.
• Cal empènyer coordinats. El pilar de l’esquerra ha d’empènyer fort i el de la dreta també. I cal fer-ho alhora.
• Cal posar-hi força, però també la tècnica i la intel·ligència.
• Cal posar-hi estratègia, perquè els de davant també empenyen.

Així doncs, fins que arribi el reconeixement, ens cal entrenar dur i amb il·lusió, per tal de millorar en tots els aspectes de la melé fins que al final, segur, la podrem guanyar.

Per això, des de aquí també encoratjo a les administracions a que s’impliquin clarament en el procés i el liderin. I mentre no arribi el reconeixement, continuïn o ampliïn, en la mida del possible,  els recursos als esports, per a que puguin millorar la seva quantitat i qualitat de practicants; i així projectar-se millor. Especialment,  als esports que amb aquest suport poden tenir una clara millora, donat que  son practicats durant ja  fa molt de temps a Catalunya i tenen unes arrels importants en el país.

És un honor per mi rebre aquest premi, i és per això, que vull agrair a la Plataforma i als membres del Jurat per haver-nos atorgat el premi  President Companys.

Hi ha un fet que em fa especial il·lusió d’aquest reconeixement, i es el nom que porta.

Perquè entre el President Companys i jo existeix una complicitat, en la distancia, és clar, i és que jo,  al igual que ell, tinc un fill amb discapacitat mental. I aquest fet, és dels et marquen la vida, és per això que m’agradaria dedicar-li aquest reconeixement a la meva filla Júlia.

Visca l’Esport, Visca el Rugby i Visca Catalunya!!!

Albert Malo i Navío

He de dir que després de sentir aquest discurs vaig deicidir que no podia deixar d’escriure al bloc. Al cap i a la fi, ara que aviat seré pare, segur que m’estaré més temps a casa i de segur que trobaré una estona de tant en tant i sempre hi ha alguna cosa a comentar, oi? Endavant doncs!

La posició de rugby

Fa uns dies, durant el curs de preparació al part al que anem —ja que com molts sabreu, aviat seré pare d’una nena— la llevadora que ens explica les penúries i alegries que pateixen els pares primerencs, ens va comentar el que en l’alletament matern es coneix com: la posició de rugby.

No cal dir que jo, absort en els meus pensaments, vaig fer un bot de la cadira quan vaig sentir la paraula màgica. Doncs sí, la posició de rugby en l’alletament matern consisteix en agafar el nadó amb el braç, com si es tractés d’una pilota ovalada, per a donar-li el pit.

Aquesta posició s’usa principalment quan es tenen bessons o bé, quan el nadó té preferència per un dels dos pits de la mare i, en aquest cas, tot i agafant-lo així, el nounat es pensa que té davant el seu pit preferit. Quines coses, oi?

Bé, no cal dir que l’arribada de la nena està sent una fantàstica aventura i que és la causa que hagi abandonat considerablement el bloc. Potser és hora de començar a tancar la paradeta, ja que segur que, tal com ja passa ara, no el podré actualitzar tant sovint com feia abans.

Sí que em vindrà de gust algun dia, d’explicar alguns episodis que he viscut durant aquest temps de pseudo-periodisme. La veritat és que tinc material per escriure un llibre i tot. Hi ha hagut encants i desencants, accions i reaccions, episodis tensos i episodis alegres però de tot sempre se’n pot treure la part positiva.

Pel que fa a la meva implicació personal en el desenvolupament del Touch Rugby també n’he tret moltes experiències que també m’agradarà comentar. De tots és coneguda la meva ferma convicció que el Touch Rugby és l’esport que donarà l’empenta definitiva al Rugby Català i doncs, calia posar fil a l’agulla a la pèsima situació en que es trobava aquest esport tant a nivell esportiu, com polític.

I tot justa ara, amb una mica de perspectiva, veig que alguna cosa pot haver canviat i qui sap si en un futur els clubs de Rugby catalans no obriran una secció de Touch per atreure aquelles persones que de cap altre manera s’acostaran a un club de rugby. O si d’aquí uns anys, quan la meva filla vagi al col·legi, no existirà la opció d’apuntar-la a Touch Rugby com a activitat extraescolar, o més enllà, si el Pla Educatiu de l’Ensenyament Català no contemplarà aquest esport mixte com a eina bàsica de cohesió de gènere a les escoles.

Jo no ho sé, però si passa alguna d’aquestes coses, estaré molt content d’haver-hi aportat el meu  petit granet de sorra.

Així doncs, a tots, gràcies per la vostra atenció. Ha estat un plaer compartir aquests pensaments i alguns interessants debats que hem tingut en aquest espai durant aquest temps.

Antoni Marín Muntaner
Touch Barcelona-Associació Esportiva Touch Rugbi Catalunya
President

Associació Catalana de Touch
Vicepresident

El Bloc del Rugbi-pensador
Autor

En Samaranch, la FCR i el Rugby Olímpic

Després de la eufòria de la setmana passada quan el Rugby a VII o Sevens va ser acceptat com a esport olímpic (video), la Federació Catalana de Rugby tenia previst d’oferir un partit d’exhibició per a demà dissabte 17 d’octubre, que havia d’enfrontar la Selecció Catalana de Rugby amb un combinat del Rosselló.

En aquest partit s’hi havia convidat la il·lustríssima figura del president honorífic del COI, en Juan Antonio Samaranch però, com sabreu, el President va sofrir un desmai i malauradament no hi hauria pogut assistir. Aquest fet ha provocat que la FCR hagi ajornat el partit per tal que es pugui disputar quan en Samaranch estigui del tot recuperat.

Tots sabem que en Samaranch ha fet molt per l’esport espanyol i català, però deixeu-me que no deixi de sorprendre’m que la FCR l’hagi convidat i sigui tant condescendent amb ell i amb el seu estat de salut. De tots és conegut el seu passat falangista i doncs, no cal anar gaire lluny per veure’l amb el braç aixecat al costat del General Franco.

Em sobta doncs, que una federació com la Catalana de Rugbi, que és capaç de moure cel i terra i anar als tribunals de Paris a defensar els seus drets inherents com a federació fundadora de la Federació Internacional de Rugby Amateur, i que li varen ser presos de forma il·legal pel regim franquista, ara tingui aquests detalls amb algú que, precisament, va formar part d’aquella maquinària totalitària.

A que pot respondre aquesta aparent contradicció? Potser ho hauríem de preguntar a la FCR, però jo em suposo que aquest acostament a en Samaranch és debut a que és un personatge que d’alguna manera pot influir en els diferents estaments espanyols, tant de l’esport en general com del rugbi en particular. M’explico:

Com que el rugbi ja és olímpic, és evident que aviat hi haurà una pluja de subvencions de l’estat per tal d’afavorir el ple desenvolupament del rugbi espanyol. És fàcil preveure que aquestes subvencions no repercutiran gaire en el rugbi català, donat que les relacions entre la Federació Espanyola de Rugby i la FCR, encara estan sota mínims.

Així doncs, potser cal algú que pugui catalitzar aquestes relacions i si en Samaranch és aquesta figura catalitzadora i s’aconsegueix que actuï en defensa del Rugby Català, doncs endavant. Si a més actua en favor de la FCR pel que fa al seu reconeixement internacional, per no dir que com a President Honorific, també podria intercedir per tal tornar a la Carta Olímpica anterior a juliol de 96, que permetia a les nacions sense estat de participar les Olimpíades, molt millor.

Potser és massa feina per algú que ja no té prou energies, però seria una bona manera de redimir el seu passat falangista, quedar en pau amb el poble català i potser amb ell mateix, tot just abans no li arribi l’hora de mirar enrere i veure que podia haver fet alguna cosa més digna pel seu poble.

En qualsevol cas, els amants del rugbi estem d’enhorabona per la inclusió del Sevens al circuit olímpic.

Els nens del Poblenou

Em comentaven fa uns dies si eren certs  els rumors de ruptura de les categories inferiors dels Enginyers de Poblenou. Com que és un club pel que sento força estima, de seguida m’hi vaig posar en contacte perquè m’expliquessin de primera mà el que havia passat. Agafeu-vos.

Pel que sembla, al final de la present temporada hi van haver desavinences entre els entrenadors del juvenil i la direcció tècnica. Josep Lluís Jornet i Jean Luc Trogno, conegut aquest darrer per ser un dels comentaristes dels partits de rugby de Teledeporte, no van acceptar l’organigrama per a la propera temporada que els proposava en Ricard Martínez, director tècnic.

Els dos entrenadors volien seguir treballant conjuntament amb l’equip juvenil, però la direcció tècnica i la junta directiva no ho volien donat que s’havien detectat diverses faltes a l’esperit del club i a les normes de conducta dels jugadors durant la temporada. 

Segons paraules d’en Jordi Homs, president del club,

Es feia treballar els xavals amb una mentalitat que no els pertocava. Tenir un campió d’Espanya aleví no serveix de res per a un club, construir jugadors cadets campions del que sigui és un error comú del rugby de base del nostre país.  Feia dies que detectàvem que es treballava malament aquest aspecte i es mostrava als pares una història que no és la que havia de ser.

Les conseqüències d’apartar aquests dos entrenadors del juvenil van comportar una revolta a les categories inferiors. És sorprenent però, que tots els entrenadors i delegats d’aquestes categories no fessin costat a la junta directiva i a la direcció tècnica, cosa que fa pensar que tot obeïa a una mena de pla preestablert, i que només era qüestió de temps.

A partir d’aquí la situació va anar degenerant. Com que la junta directiva no cedia a les pressions per canviar l’organigrama —fins i tot van rebre amenaces personals— els entrenadors i delegats revoltats van decidir deixar de ser socis del club tot i emportant-se amb ells tots els juvenils, fent ús de la influencia lògica que els entrenadors tenen sobre els seus jugadors, més tractant-se de menors d’edat.

Homs: Jo els vaig dir que agafessin els estatuts i em fessin una moció de censura, que és com es fan les coses en democràcia, o bé que esperessin les properes eleccions i que presentessin una candidatura. Però que aquest mètode d’emportar-se els xavals era impresentable i antiesportiu. Els jugadors són del club, no dels entrenadors. És igual, van fer-ho. I ara tenen la intenció de crear un nou club al barri.

La lògica indignació de la junta directiva i de l’Assemblea General de socis —incloent tots els 110 socis amb llicència del sènior— per aquest acte barroer, es traduirà probablement en una llarga i costosa batalla legal, però més aviat per dignitat que no pas per recuperar els juvenils. El club ha sofert un fort cop, però tothom està decidit a refer l’escola des de zero, si cal.

Homs: Nosaltres, per la nostra banda, amb els estatuts i la llei de l’esport a la mà, i l’assessorament legal pertinent, hem començat una lluita legal que serà llarga i costosa, en defensa dels nostres legítims interessos. Però no m’entenguis malament, nosaltres tenim decidit refer el club des de zero, però la batalla legal la portarem a terme per una qüestió senzilla de dignitat, legitimitat i pedagogia esportiva. Ningú pot fer el què han fet aquests entrenadors, ningú. És una barbaritat.

Bé, crec que queda força clar el que ha passat. Val a dir que per escriure aquests article també he demanat l’opinió de’n Jean Luc Trogno, com a part implicada, però de moment no m’ha respost.

El club, per la seva banda,  ja ha enviat una carta als jugadors explicant quina és la posició institucional i obrirà les portes de nou, al setembre, amb entrenadors nous i amb tothom que després de les vacances hagi reflexionat sobre la seva marxa.

Acostament entre la USAP i els Catalans Dragons

 Ho comentava ahir mateix l’amic tretzista. Sembla que hi ha un acostament entre els dos equips de rugby perpinyanencs.

El diari La Clau publicava un article on es comentava que en Jacques Brunel, en Frank Azéma i en Bernard Goutta, tècnics de la USAP, van fer una visita al personal tècnic dels Catalans Dragons, en un intercanvi orientat als mètodes d’entrenament tretzistes. Sembla que aviat, els tècnics tretzistes visitaran també les instal·lacions de la USAP.

Molt bona noticia. Tant de bo continuïn aquestes relacions entre les dues institucions i que això sigui el principi d’una nova etapa entre els dos clubs de Perpinyà. Fa molts anys que els dos rugbys de Perpinyà viuen d’esquenes l’un de l’altre i doncs, ja comença a ser hora que es comencin a apropar.

Al capdavall, penso jo, les ferides que hi poden haver entre els partidaris del Rugby XV i del Rugby XIII de Perpinyà només són ferides “esportives”. Aquí al sud encara hi tenim ferides obertes molt més greus i no sembla que s’hagin de tancar.

Efectes col·laterals

A l’entrevista a l’expresident de la Federació Catalana de Rugby a Catalunya Ràdio, hi ha un moment en que s’esmenten una sèrie d’efectes col·laterals al fet d’haver portat a judici a la FIRA-AER per la internacionalitat del rugby català.

No han passat ni dues setmanes d’ençà i en tornem a tenir una mostra d’aquests efectes col·laterals. Ras i curt, la Federació Francesa de Rugby (FFR) ha denegat, sense cap explicació raonable, el permís per que les seleccions catalanes cadet i infantil puguin participar al torneig A l’Ouverture 2009, de la ciutat de Vienne,  a Lyon.  

Val a dir que els equips inscrits en aquest mundialet infantil i juvenil, pertanyen a diferents estats però, tret del de  Geòrgia, cap altre equip és representatiu del seu estat. Per tant i per aquesta raó, no es pot entendre quin motiu hi pot haver per excloure’n els nens catalans, si no és que la consigna ha arribat des de la pròpia FIRA-AER.

Però parlem clar: el que ha originat aquesta exclusió dels nostres nens, penso jo, és precisament la presencia de l’equip georgià. M’explico: Geòrgia té una de les seleccions absolutes més fortes, i amb diferencia, dins de la FIRA-AER. És la joia de la corona per a l’organisme europeu.

Així doncs, un partit entre Catalunya i Geòrgia, encara que sigui de nens a un torneig regional, no podria ser acceptat de cap manera per aquest organisme, que d’altre banda, recordem que la seva junta directiva segueix envaïda dels personatges més impresentables del rugby espanyol.

Per la seva banda, la federació francesa tampoc no s’hi haurà pas volgut mullar davant la pressió exercida per la FIRA-AER d’excloure els nens catalans i, de fet, dubto molt que mai ningú s’hi vulgui mullar. Potser Escòcia, o algun altre país amb certa sensibilitat identitària.

Solucions? Jo en veig tres de molt clares:

D’una banda podem seure i esperar que algun jutjat ens reconegui internacionalment, de  nou, la qual cosa encara trigarà uns quants anys.

També podriem començar a canviar de codi de joc i aprofitar que la Federació Europea de Rugby a XIII sí que ens té reconeguts, i per tant, podriem mirar de portar els nostres nens a events com el que es farà properament a Murrayfield, aprofitant el Magic Weekend de la SuperLeague.

La tercera opció que ens queda per sortir d’aquest cul-de-sac, és tirar pel dret i signar la Iniciativa Legislativa Popular que promou la creació de l’Estat Català.

Certament, molts comencem a creure que aquesta és ja, l’única via que queda.

 

Els millors anys de la nostra vida

Interessant entrevista al ja ex-president de la Federació Catalana de Rugby, en Xavier-Albert Canal, al programa de Catalunya Ràdio, Els millors anys de la nostra vida, amb Bernat Soler.

Aprofitant que ara ja no és el president de l’entitat que gestiona el rugby català, en Canal ens dóna alguns detalls de la croada pel reconeixement internacional com a socis fundadors, que aquests darrers anys s’ha estat duent a terme.

Trobo molt  interessant com explica el suport rebut per part del nostre Govern.  Sobre el paper, tot a favor, però a l’hora de la veritat, aquest suport  hauria d’haver estat més ferm i determinant.

De vegades em penso si departaments com aquest de Projecció Internacional són realment operatius o si són més aviat aparadors de fireta que només serveixen per donar subvencions, però que s’arronsen quan cal prendre decisions operatives.

Us deixo amb l’àudio (20 minutets)

Els millors anys de la nostra vida, Catalunya Ràdio, 20/03/2009

Ignasi Planas, nou President de la FCR

Només hi havia una candidatura a la nova junta de la Federació Catalana de Rugby, l’encapçalada per l’Ignasi Planas, que fins ara n’havia estat el vice-president i també havia gestionat la coordinació de les escoles de rugby, si no recordo malament. Així doncs, si no passa res d’última hora, substituirà a en Xavier-Albert Canal al capdavant del màxim estament del rugby català. 

Amb l’Ignasi hi he pogut parlar un parell de vegades, més que suficients per adonar-me que és una persona amb caràcter, potser menys visceral que el seu antecessor —no t’ho prenguis malament, XAC— i, de ben segur farà també la seva feina amb el mateix rigor i determinació.

Afrontar el repte de posar el rugby català a la primera fila és una tasca difícil que cal continuar. El reconeixement internacional com a membres fundadors de la FIRA-AER  és una fita que cal aconseguir i sembla que així es seguirà intentant, però també cal un projecte de més llarg recorregut per a introduir el Rugby de debò a casa nostra. Serà difícil, però s’ha d’intentar.

Ja hi haurà temps per pensar-hi, ara de moment, enhorabona al nou president, a la nova junta directiva i molts ànims a tots plegats.

Decepció ibèrica

La veritat és que estic una mica decebut amb això de la Super Ibèrica de Rugby. D’una banda, aquest primer any, sembla que ni l’equip de Gibraltar ni els equips de Portugal hi participaran i la cosa es queda en sis franquícies, totes elles de l’estat espanyol.

La creació d’aquesta lliga professional m’ha semblat un llarg culebrot, amb estires i arronses, sortides de to, decisions unilaterals, dimissions, i un altre llarg etcètera, que m’he estalviat molt gratament de comentar durant aquests darrers mesos. 

A més, cal sumar-hi l’hermetisme amb que s’ha gestat tot el procés. Hi havia ben poca informació i aquesta sembla que es filtrava només a un únic mitjà de comunicació i per tant, la cosa semblava de tot, menys transparent. 

Hi havia, això sí, la figura d’un Michael Robinson omnipresent, que a molts ens donava una certa tranquil·litat, enfront d’alguns personatges impresentables del rugby espanyol i  estic convençut que treballarà perquè els que s’han quedat fora hi siguin presents els propers anys, si el projecte sobreviu, es clar.

Catalunya Blaus Almogàvers, de Sant Boi

Pel que fa a l’equip de Sant Boi, si fa uns dies el mateix Javier Corbacho ens comentava a la seva editorial de la revista Esforç, que la franquícia catalana s’anomenaria Catalunya Blaus, ara s’ha sabut que el nom definitiu serà el de Catalunya Blaus Almogàvers. Un canvi de nom d’última hora que no m’acaba de fer el pes. M’explico.

Estic d’acord que escollir el nom d’una empresa —doncs una franquícia és una empresa— només depèn dels seus amos i en tenen tot el dret, faltaria més. Però és que d’Almogàvers catalans ja en teníem uns: els XV Almogàvers —els Barbarians Catalans— un combinat de jugadors de rugby de diferents indrets dels Països Catalans que només disputava partits amistosos.

Si no recordo malament, la samarreta dels XV Almogàvers era de color blau marí, si fa no fa, igual que la que lluiran els Catalunya Blaus Almogàvers, i portava brodat l’escut amb les quatre barres catalanes i dos coltells d’almogàver.

No sé si hi ha alguna relació entre el nom d’aquest combinat mític català i el canvi de nom de la franquícia de Sant Boi, però si més no, estaria bé que hagués estat fruit d’un homenatge consensuat a aquella idea original i integradora que tenien els XV Almogàvers. 

Em temo però, que més aviat hagi estat una decisió unilateral de la junta directiva de la franquícia i podria donar-se el cas que hi hagués algun problema legal amb els noms. Si és així, dubto si serien els XV Almogàvers els que haurien de canviar-se el nom o fins i tot deixar d’existir en favor de la nova franquícia professional.

Si hi afegim, a més, que els contactes de la franquícia catalana amb la resta d’equips amateurs catalans han estat, segons tinc entès, poc entenedors i sense oferir-los gaire marge de maniobra, potser és que estem presenciant el naixement d’una franquícia d’aquelles que fan i desfan al seu aire, sense comptar per res amb els equips més petits.

Tant de bo m’equivoqui. 

Els Almogàvers de Santboi arriben el proper 24 d’abril i s’enfronten als Korsarioak d’Euskadi.

Torna RugbyCatalà.org?

Dissabte passat, després  de molt temps d’inactivitat, algú va escriure un article sobre el VI nacions a l’autèntic web de referència del Rugby Català.

Es trobava a faltar!