Lectures per a vacances

Juliol 24, 2009

Per fi han arribat les vacances. Uns dies de descans no vindran pas malament. D’entre les diferents cosetes que m’enduré per llegir us en destaco una que a la tornada comentarem amb una mica més de detall.

Fa un temps va caure a les meves mans un llibret, fotocopiat amb molta cura, l’original del qual es guarda sota pany i clau. Era el reglament del Futbol-Rugby que va adaptar de l’original en anglès, l’Antoni Pelegrí, vicepresident de la comissió d’àrbitres de la Federació Catalana de Rugby. Corria l’any 1925 i ja…

Feia molt de temps que’s deixava sentir la necessitat d’un Reglament de Futbol-Rugby adaptat al catalá, que no sols facilités el coneixement de les regles a tots els aficionats sino que també establís les terminologíes catalanes corresponents als mots anglesos i francesos que fins avui s’han vingut utilitzant en la pràctica d’aquest esport al nostre País.

Per ço que cal aplaudir la iniciativa del Vis-President de la Comissió d’Árbitres de la Federació Catalana que donant una prova mes dels seus inagotables entusiassmes s’ha emprés aquesta tasca que com a seva, resulta del tot acurada i complerta essent remarcable l’encert tingut en escollir les terminologies catalanes de fácil adaptació per tothom i fruit totes elles de un detingut i documental estudi. […]

 Extret del
PRÓLEG DEL PRESIDENT DE LA
FEDERACIÓ CATALANA DE FUTBOL-RUGBY
Any 1925

caratula_reglament_1925

De pas us deixo un anunci que estava molt de moda a l’època i que apareix a la darrera pàgina. Devia ser que hi havia més afició per l’esport si algú creia que podia vendre un cotxe anomenat Rugby, no creieu?

rugby_model_cotxe1925

Fins aviat…


Catalunya a la revista Rugby League World

Mai 8, 2009

rlw_338La revista Rugby League World és una molt bona publicació especialitzada de Rugby a XIII.

A banda dels equips de la SuperLeague anglesa també parlen del rugby lliga internacional, amb reportatges, fotografies i moltes altres coses.

Doncs el numero 338 d’aquesta prestigiosa revista inclou un petit report sobre la primera lliga de Rugby a XIII del Principat de Catalunya i comença fer-se ressò del partit dels Catalans Dragons el 20 de juny a l’Estadi Olímpic.

Rugby League World, num 338, pag 50:

catalonia_rl_world_pag50_num338

Rugby League World, num. 338 pag 48:

rl_world_catalans_pag48_num338

Els fans del Rugby a XIII podeu aprofitar que la lliura està tan baixa per subscriure-us-hi, aquí.


Entrevista amb John Carlin a RAC1

febrer 9, 2009

carlin_catala1Fa un temps vaig parlar del llibre d’en John Carlin i de la pel·licula que en Clint Eastwood n’està preparant sobre en Nelson Mandela i la final del mundial de rugbi de 1995. La setmana pasada es va publicar el llibre en català i alguns mitjans així ho van publicar.

vialliure_rac1Marta Cailà, presentadora del programa de ràdio Via Lliure de RAC1, va aprofitar per fer una entrevista a en John Carlin que us deixo aquí. Mitja horeta per gaudir d’una història molt emocionant.

[RAC1, Via Lliure amb Marta Cailà, 08/02/2009 12h]


Rugby World – Rugby Club Sitges Team of the month

gener 11, 2009

rugby_world_portada_feb09Ja feia temps que se sabia, però no ha estat fins que he rebut l’exemplar per correu que ho he vist amb els meus ulls. El Rugby Club Sitges va ser escollit Equip del Mes (Novembre 2008) per la prestigiosa revista Rugby World. A més, la revista els hi ha regalat 22 bosses esportives de la marca Canterbury

Enhorabona!

 Com passa sovint a casa nostra, han de venir de fora per dir-nos el que hi tenim. 

rugby_world_feb09_p115_p


101 youth rugby drills

Desembre 22, 2008

101youthrugbydrills

I avui una bona col·lecció de moviments per a la pràctica de rugbi, considerat una de les bíblies de l’esport: 101 youth rugby drills de l’editorial A&C Black, que de ben segur, és conegut per aquells que es dediquen a l’ensenyament de rugbi.

Es tracta d’una petita guia de 101 moviments pensats per a que els nens puguin aproximar-se progressivament als moviments del rugbi de forma engrescadora, però a l’hora eficient. 

Els moviments ( drills, en anglés ) estan agrupats segons l’area del joc que es vol desenvolupar: escalfaments, técnica de passada, placatge, servei de toc, melé, posicionament, etc. Hi ha una explicació detallada dels objectius de cada un, així com un diagrama descriptiu per fer més entenidor a l’educador la disposició dels jugadors i la col·locació dels cons, si se’n fan servir.

Per exemple, un dels meus moviments preferits és l’Impossibility ( drill 26, pg.35 ), que ens serveix per practicar la passada ràpida sota pressió.

impossibility

El moviment consisteix en que mentre llancem verticalment una de les pilotes, hem de rebre-i-passar  una segona que un company ens haurà passat tot i abans que la primera caigui. Sembla fàcil però té el seu què.

S’hi poden incloure més jugadors, més pilotes i fins i tot una taronja, com fan en aquest divertit video:


Hemeroteca de La Vanguardia

Octubre 30, 2008

Si fa un temps haviem descobert l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, que ens va permetre veure la quantitat d’articles de sobre rugbi que es publicaven en temps de la República, ara descobrim l’arxiu digital de La Vanguardia

Aquests dies, ja sabreu, que han obert la seva hemeroteca i es poden consultar tots els exemplars publicats, amb suplements inclosos, des del primer dia. A més s’hi poden fer cerques i cerques comparades. 

Ho farem anar, doncs.

 

De fet ja ho hem fet servir: En Frédéric Humbert, que té un dels millors blocs de rugbi històric existents, i jo mateix, estem sobre la pista d’un cartell català, malhauradament plagiat del feixisme italià, que anunciava un partit al camp de Les Corts, en el marc de les Festes de la República, el 14 d’abril de 1936.

De moment ja hem trobat informació d’aquell partit. Ara ens queda saber qui i per quina raó va plagiar el cartell original, però això crec que ens constarà una mica més.

 

 


Revista del RC Sitges 2007/2008

Setembre 25, 2008

M’ha agradat molt la revista que els del nois del RC Sitges han publicat fa poc. Es tracta d’una petita memòria de la temporada pasada, però també una mena de recull d’impressions per cel·lebrar el seu 20è aniversari amb fotogràfies de tots els equips, l’escola, història del club. Molt bona feina. 

I per molts anys!


Entrevista amb en Jordi Homs, autor de Canvi de Peu

Agost 25, 2008

Aquest estiu m’he pogut llegir tranquil·lament la novel·la d’en Jordi Homs, Canvi de Peu, que ja havia comentat fa un temps i he de dir que m’ha agradat molt.

A banda del fil argumental: les difícils decissions que ha de pendre un equip de rugbi a l’hora d’adaptar-se als nous temps del professionalisme,  hi podem trobar un treball molt acurat sobre les vivències dels jugadors, cosa que no podria relatar algú que no fos ell mateix un jugador.

Així, aprofitant que per aquelles casualitats havia pogut contactar directament amb l’autor, no m’ho vaig pensar i li vaig demanar si em podia respondre algunes preguntes.

Aquí van les seves respostes. Llegiu-les amb atenció perqué ens fa una radiografía demolidora de l’estat actual del rugbi català:

Com és que vas escriure una novel.la sobre rugby?

Sóc de Lletres, i això influeix una mica. Va arribar un moment, a la ratlla dels 30 anys, en què vaig començar a plantejar-me algunes coses sobre aquest esport i sobre la meva vida en particular. Escriure va ser la manera d’exorcitzar tota una sèrie de fantasmes, de donar una mica de sentit a tot plegat. I els què hi entenen sempre diuen que s’ha d’escriure sobre el què es coneix…

Els persontatges estan basats en jugadors que coneixes?

Tota creació té punts de contacte amb la realitat, algunes vegades molta, altres vegades no tanta. El què és segur és que els personatges són això, personatges, i només personatges. No són traslacions veritables de persones reals al món de la ficció, per més que gent que em coneix hi trobi semblances. Algunes (moltes o poques, tan se val) vivències, trets, anècdotes, estan basades en històries reals que he viscut o m’han explicat. La realitat sempre supera la ficció, això és cert, però la creació dramàtica té les seves pròpies regles i tècniques. Si la ficció fos tan ‘real’ com la vida mateixa, seria molt avorrida, com una mena de Gran Hermano. I a mi sempre m’han agradat més les bones pel·lícules que Gran Hermano. Tenen més capacitat d’evocació, d’emoció. La vida real és una merda la majoria del temps.

La descripció de la gira del Campus per terres britàniques és molt acurada. Solen ser així? És autobiogràfica?

Jejeje. Solen ser així. Porto quasi 20 gires a les meves espatlles i he vist gairebé de tot. Te’n faries creus. Jo, ja no m’espanto de res. Els anys i els jugadors passen, però les animalades segueixen sent les mateixes. El què m’estranya de debó és que mai hagim pres mal. Però em remeto a la resposta anterior pel què fa a les lleis de la ficció i la realitat.

La història en general, és molt creïble, ha passat de debò alguna cosa similar al rugby català?

La història d’un patrocinador francès amb un equip català…? Ha passat, ha passat. Moltes de les coses que s’expliquen (amb la llicència poètica de la creació literària) tenen alguna base real (només cal llegir els diaris, no tinc cap altra font privilegiada d’informació). Jo coneixia aquest empresari (que no va venir pas a parar al meu club), vaig tenir-hi certa relació a principis dels noranta. Al final, el forat que va crear a la seva empresa (era un alt directiu d’una multinacional), va ser tan gran (no pas pel culpa del rugby, no et pensis), que els de París el van ‘traslladar’.

Tens pensat escriure més novel.les? Potser alguna sobre l’aventura dels Enginyers a la Super Greene King?

Quan vaig començar a escriure era solter. Al cap d’un parell de mesos de publicar-la va néixer la meva primera filla. Ara tinc una nena i un nen, m’he construït una casa que m’ha costat un ronyó i part de l’altra, i el meu temps lliure s’ha anat reduïnt fins la pràctica desaparició. Per escriure cal temps i concentració, dues coses que ara no tinc. Tinc 42 anys i encara jugo amb el primer equip del meu club, a més de fer de president d’un club modest però històric com el CN Poblenou. Escriuré més novel·les, però no ara. Ara em vull dedicar al què estic fent. Quan tingui 60 anys no podré jugar a rugby, però sí que podré escriure…

No trobes que caldria que algú edités alguna cosa sobre el rugby a Catalunya? Si no una revista, potser un llibre dels de tapa dura amb dibuixos i explicacions. Per que creus que no es fa?  A França està sorgint el còmic com a mitjà de promoció del rugby (Rugbymen, etc. ) creus que una edició de comics de rugby podria funcionar aquí?

Podria esciure un assaig curt (d’entre 50 i 70 pàgines) per respondre aquesta pregunta, però no valdria la pena. Per fer coses al voltant del rugby cal un mercat. I el rugby a Catalunya no té mercat. Primer cal crear un mercat i després fer-lo créixer. Catalunya té alguna de les condicions per crear un incipient mercat, però res més. Una mica és – salvant totes les distàncies – com la literatura catalana: hi ha bons escriptors, però cada vegada es llegeix menys en català, perque el producte cada vegada té menys mercat. El rugby és el mateix: hi ha bons jugadors (mira l’Oriol Ripol), però el rugby català en el seu conjunt, és una merda.

El mercat no es crea editant llibres, ni còmics ni revistes, el mercat es crea fent camps i posant nens a jugar i persones mitjanament capaces a dirigir, amb un objectiu. I això, a Catalunya, no ha passat mai. Ni amb rugby, ni amb res (no cal que et posi cap exemple, oi? Llegint els diaris n’hi ha prou). Si fossim capaços de crear un petit mercat intern, aconseguiríem crear el tan lloat ‘cercle virtuós’ i creixeríem – sinó exponencialment, almenys aritmèticament. Repeteixo: això a Catalunya, no ha passat mai.

Causes?

Te n’apunto algunes:

  • Falta de mentalitat rugbística. La gent juga a rugby, però no entén el joc, la filosofia del joc, l’esperit del joc, començant pels jugadors i acabant pels directius. Tota la cadena està podrida (amb honrossíssimes excepcions).
  • Dependència del model federatiu i competitiu espanyol: cal que ho expliciti més? Mentre estem lligats a Espanya, el rugby a Catalunya no avançarà (bé, ni el rugby ni res). El model competitiu espanyol, com és lògic, mira per ell, i a nosaltres com a país, no es va bé. En trenta anys hem perdut jugadors, representativitat a nivell territorial i clubs punters (només queda la Santboiana, i ja veurem). Ens cal, com en tot, un model propi.
  • Menyspreu de la meritocràcia. Una enquesta divertida seria veure quantes persones de currículum important al país han jugat a rugby. Ens emportaríem una sorpresa. Hi ha moltíssima gent de vàlua que ha passat pel nostre esport… sense quedar-s’hi. A la resta de països que són alguna cosa en el món oval això no passa. Per què? Perque aquí, als clubs acostumen a manar els més imbècils, i els intel·ligents, quan ho veuen, passen de llarg. Dediquen les seves energies a coses més productives. Els clubs s’han acabat convertint en un autèntic cau d’immobilistes, mediocres i tarats mentals. Així ens va.
  • Causa i conseqüència d’això: indiferència de les administracions i mitjans de comunicació. Ni l’ajuntament ni la Generalitat faran més camps, ni TV3 donarà cap partit de rugby (per més que sigui, després dels jocs olímpics i el mundial de futbol, l’esport més seguit. Això, a ells, els la porta fluixa). Aquesta gent es regeixen per altres patrons. No és possible entendre-s’hi. Qualsevol relació amb ells està abocada al fracàs. Només creant un mercat serien sensibles (no al rugby, sinó al negoci). Per tant, primer hem de fer els deures nosaltres i després ja en parlarem. En aquest país estem massa acostumats a anar a demanar subvencions per a tot i a què papà Estat ens arregli la vida. Com que ni el meu club ni jo podem solets canviar la realitat, vam decidir fa temps crear-nos la nostra pròpia realitat a fi i efecte de no morir de pena ni frustració davant el galdós panorama. L’aventura d’anar a jugar a Anglaterra no és més que la culminació d’aquest procés. D’aquí la nostra afició a anar de gira cada any, d’aquí el deure de rebre tots els equips estrangers que ens demanen partit a Barcelona. Comportar-nos com si fossim un club normal en un país on aquest esport és anormal.

Jordi Homs, periodista, autor de la novel·la Canvi de Peu, jugador i president del CN Poblenou Enginyers.


La cerca de l’ARCA…trobada

Juliol 16, 2008

Quan he descobert l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues —l’ARCA—, no he pogut evitar de començar a navegar per les desenes i desenes de revistes digitalitzades, algunes d’elles de fa més de dos-cents anys, tal com si fos un arqueòleg aventurer, mentre feia una gran troballa. 

I si que ho és de gran troballa. ARCA és un portal d’accés obert i gratuït, impulsat per la Biblioteca de Catalunya on hi podem consultar un grandíssim nombre de publicacions antigues digitalitzades.

Sens dubte un fons documental que deixa constància de la riquesa del que fou la nostra cultura i que ens deixa —als catalans actuals— bastant malparats per la poca qualitat de les nostres publicacions d’avui dia, en comparació.

He estat una llarga estona llegint i llegint, embadalit, publicacions com el Quatre gats,  Patufet o L’Avens, entre d’altres i sempre amb un nus a l’estómac, fruit de la barreja de sentiments i emocions que se m’anaven succeïnt. Llegir-les és com veure la història amb els ulls d’uns altres temps.

El sistema té una potent eina de cerca per paraules i, havent vist que hi havia un parell de revistes d’esports, la temptació de cercar-hi la paraula màgica al cercador ha estat superior: Rugby

 

Resultats de la cerca:

Quin gust de veure articles a vàries columnes o de pàgina sencera sobre Rugby. Fotogràfies i comentaris sobre la jornada anterior, comentaris de partits d’exhibició, la gira dels anys 20 dels All-Blacks. La Santboiana, la UE Sans, Rugby Club Cornellà, tots hi són. Hi ha de tot. Quins temps!  

Només un petit apunt per veure la talla del que es publicava en aquelles èpoques i que em sembla molt adient, ara que la IRB es proposa reformar algunes de les lleis del joc, amb les actuals ELVs que ja hem vist:

Es tracta d’un article de la revista L’Esport Català, del 8 de setembre de 1925, pàgines 3 i 4, on un tal A. Sarsanedas i el mític Canela de la Santboiana, comenten una sèrie de modificacions a les regles de la melée i la touche, del Rugby. Us deixo així, amb les consideracions preliminars d’en Sarsanedas. Que ho disfruteu.

En aquesta entrada he fet servir els mots originals del Rugby, enlloc dels mots catalans actualitzats del TERMCAT.

[Actualització] Article a Vila-Web sobre la història de l’esport català en imatges, aquí.


Els canals d’atac

Juliol 8, 2008

Un punt de fixació és allà on es troba la pilota entre dues fases dinàmiques i és molt important perqué determina com serà la següent jugada. El punt de fixació defineix una sèrie de canals d’entrada al terreny de l’adversari.

El sistema dels canals d’atac és molt usat i els entrenadors construeixen jugades i estrategies al voltant d’ells, que els jugadors han d’apendre’s de memoria i aplicar-les durant el partit. 

Podem pensar que el camp es divideix en cinc parts: una és el Canal 1, allà on es troba el punt de fixació -PF-, dues parts anomenades Canal 2 i dues més que són el Canal 3.

Depenent d’on es troba el Canal 1 els altres canals ja queden determinats. El següent esquema mostra tres possibilitats. Com veiem, falten les dues situacions on el PF està al cantó dret, però són analogues al cantó esquerra.

El canal 1 és el canal on hi ha els davanters lluitant la melé, melé espontània o després d’un mol. Atacar per aquest canal significa joc de força, avançar poc a poc, amb successives fases estàtiques. També se sol usar en situacións de pressió de l’equip contrari, per fer els xuts tàctics a fora i per jugades de sorpresa pel costat tancat. Des d’aquest canal se solen organitzar les jugades dels altres canals.

El canal 2 és l’atac pel centre. Les jugades per aquest canal tindran molt a veure amb el primer i el segon centres de l’equip, que recordem que eren els dorsals 12 i 13. I molt sovint s’hi afegeix el darrer (15) per fer creure a la defensa que els centres faran una cosa quan és el darrer qui acava obrint forat. La majoria de vegades però, aquest canal s’usa per assegurar la posició i crear nous punts de fixació.  

El canal 3 és l’atac pels costats. Acostuma a ser molt vistós, ja que hi ha passades llarges de costat a costat, amb grans jugades trenades on intervé molta gent i hi ha molta velocitat. Molts equips fan del canal 3 un estil propi de joc, moltes vegades debut a la influencia del rugbi a 7 o fins i tot el rugbi lliga.

Per acabar, com sempre un video. A banda de l’espectacularitat de l’assaig, mirem de veure la jugada pensant en els canals i veurem que hi ha un parell d’atacs pel canal 1, després se’n va al canal 2, on asseguren la posició amb una melé espòntania i després directes al canal 3 per fer l’assaig. Pura estrategia.

[Bibliografia]

think RUGBY. Jim Greenwood, 2004. Ed. A & C Black. London.


Una pel·lícula de rugbi

Juny 26, 2008

Corren rumors que el proper any començarà a filmar-se la pel·lícula Human Factor, i els actors que sonen seran molt probablement en Morgan Freeman i en Matt Damon i, si tot es confirma, el director serà en Clint Eastwood.

Basada en la novel·la del periodista britànic John Carlin, Playing the Enemy: Nelson Mandela and the Game that Made a Nation, que es publicarà al mes d’agost d’enguany, es narren els esdeveniments de l’època posterior a la fi de l’Apartheid a Sud-Àfrica amb el rerefons del Mundial de Rugbi de 1995, cel·lebrat allà mateix i com s’ho va fer en Nelson Mandela per que aquell mundial fos una mena de pas de pàgina a la història de Sud-Àfrica.  

Ja veurem si els rumors es confirmen i no hi ha cap contratemps que impedeixi tirar-ho endavant. De moment sembla que la cosa està en marxa. 

Tinc moltes ganes de veure com queda tot plegat. Tant de bo, a banda de la vessant històrica, s’hi tracti el rugbi com es mereix.  Espero que a la pel·lícula s’hi recrei aquella final històrica entre els All-Blacks i els SpringBoks amb l’encaixada de mans final d’en Mandela, portant  el jersey dels Springboks, amb en Francois Pienaar, capità dels sud-africans.


Canvi de peu

Juny 19, 2008

Un canvi de peu és la finta que fan els jugadors de rugby quan volen variar la direcció de la seva carrera per el·ludir un contrari. Malgrat el que els profans en aquest esport -la gran majoria de nosaltres- puguem pensar-ne, en el rugby sempre és millor superar que xocar. També a la vida. Calen constants canvis de peu per posar-nos fora de l’abast de l’adversari.

Fa un temps vaig llegir que hi havia una novel·la sobre rugbi escrita en català: Canvi de peu, d’en Jordi Homs, Col. Mar Blava – Llibres de l’índex, 2001. Disponibe a Llibreria Catalonia.

Autòmaticament vaig voler saber-ne més visitant l’enllaç que em recomanaven els de la Penya La Lleganya i vaig decidir demanar-lo.

La primera sorpresa fou que a través de l’enllaç no es pot comprar, però si omples les dades del formulari per demanar-lo, és el mateix Jordi Homs qui, amablement et respon indicant com fer-ho. Bon inici. És la primera vegada que parlo amb l’autor d’una novel·la abans de llegir-la.

Després, em vaig quedar pensant de què em sonava aquest nom: Jordi Homs. Ja l’havia sentit anomenar i ara no hi queia.

Després de pensar-hi una estona, hi vaig parar: Calla! No era el president dels Enginyers de Poble Nou ? Doncs sí, efectivament, el mateix. Així, doble bon inici, ja que els Enginyers, ja ho sabreu, és un dels meus equips preferits.

Finalment, i veient que la editorial no em feia gaire cas -els hi havia demanat directament, el vaig demanar a la llibreria Catalonia. Fa un parell de dies va arribar, ja l’he començat a llegir i he de dir que hi estic enganxadíssim. No només pel fet que sigui de rugbi i per l’argument, sinó també perqué l’acció se situa a llocs que conec força be i tot se’m fa molt proper.

Aprofitant la conversa que vaig tenir amb en Jordi, potser li pregunto si tot plegat està basat en fets reals, doncs algunes coses resulten massa convincents com per ser inventades…m’està agradant molt!

  


Els Enginyers a la revista Rugby World

Juny 10, 2008

L’edició de juliol, el número 576, de la magnífica revista Rugby World (Export Edition) ja m’ha arribat. Sempre arriba un mes abans, no se ben be perqué, però tan hi fa. Aquest mes m’hi he trobat una sorpresa.

En obrir la pàgina de l’editorial per veure que ens diu en Paul Morgan, l’editor, no em crec el que veig a l’apartat d’Awards: en el lloc número 1, una foto del Poblenou Enginyers, pels mèrits d’haver guanyat dues vegades consecutives la Super Premiere Greene King, una petita lliga de rugbi anglesa que ja haviem vist fa un temps.

Ostres, si que et publiquin unes ratlles a algún diari d’aquí ja és tot un què, sortir com a number one a una de les millors revistes angleses, quina festassa! 

Aquests anglesos ja ho tenen això, saben reconèixer l’esforç de qui el mereix. Tant de bò aquí comencin a fer-ho!


Els inicis del tretze. La escisió del rugbi.

Mai 31, 2008

El rugbi a tretze sempre ha estat un esport professional i, des del mateix moment en que es va escindir del rugbi a quinze va rebre fortes crítiques, pressions i entrebancs dels que volien mantenir l’esperit amateur del rugbi. El cert, però, és aquest rebuig envers el professionalisme tretzista encobria realment un trencament social més profund al cor de l’Anglaterra vuitcentista. Avui en veurem alguns detalls d’aquesta autèntica lluita de classes. 

Des de que els nois del poble de Rugby es van inventar el nou esport, allà als anys 20 del segle XIX,  el rugbi s’havia anat fent més i més popular. Sobretot es practicava a les universitats i escoles angleses i havia adquirit un cert aire d’elitisme entre les classes burgeses benestants. De mica en mica, a les zones més industrialitzades del nord d’Anglaterra també hi va començar a haver afició.

Som a la dècada dels vuitanta del segle XIX i el rugbi ja omple estadis arreu. Els jugadors però, no són professionals i està totalment prohibit que els clubs els hi paguin res, per protegir-se del professionalisme, que crearia desigualtats entre els clubs. L’organisme regulador de l’esport n’és la Rugby Football Union.

Als pobles del nord, de gent treballadora i menys benestant, els jugadors havien de compaginar el treball amb l’entrenament i a més no es podien permetre el luxe de fer-se mal, doncs haurien de deixar de treballar durant el temps de repòs. Molts clubs van començar a pensar que potser haurien de remunerar als seus jugadors en concepte del temps perdut de feina i també per sufragar les despeses mèdiques.

Al congrés de la unió de clubs de rugbi del 1893 però, es va refusar una proposició dels clubs del nord de poder retribuir els jugadors tant pel temps no dedicat a la seva feina com per a les despeses mèdiques.

I dos anys més tard, vint equips dels comtats de Yorkshire i Lancashire, els del nord, van decidir que abandonaven la unió de clubs de rugbi i que passaven a formar la Northern Rugby Football Union, amb una competició a cada comtat, que poc després es va unificar amb el nom de Rugby Football League , que  és d’on li ve el nom actual de Rugby League, rugbi lliga a casa nostra. Als jugadors se’ls remuneraria amb sis xílings.

A partir d’aquí tenim dues històries separades amb camins separats, per a un esport, que poc a poc es va anar separant també: després de la escisió, els del nord van decidir de jugar amb només tretze jugadors i simplificar una mica les normes per guanyar en espectacularitat. El servei de toc fou una de les primeres normes que es va eliminar.

Si les inicis van ser dificils, no van ser gaire més fàcils els anys següents per al rugbi a tretze. El tretze sempre ha estat conegut com l’altre rugbi, o el rugbi dels treballadors, o fins i tot el rugbi dels pobres. Un altre dia parlarem de com el tretze va arribar a França i com el règim de Vichy el va prohibir, precissament per ser el rugbi dels treballadors.

Podeu consultar més detalls d’aquesta interessant història a la wikipedia, en anglés. 

 Caricatures del reverend Marshall, ferm opositor al pagament-per-temps-perdut i en James Miller, partidari de la remuneració.

Diccionari de rugbi del termcat

Abril 12, 2008

Hi ha vegades que penso que els impostos que paguem serveixen per alguna cosa útil. El TERMCAT, el Centre de Terminologia que la Generalitat manté com a garant de la nostra llengua, ha estrenat fa ben poc el diccionari de rugbi.

No cal dir que als que ultimament ens dóna per escriure sobre el tema ens anirà molt bé. De moment, pel que es veu, està força ben aconseguit. Els termes hi surten en català, francés, anglés i castellà, i es pot fer cerca indistintament en els quatre idiomes, cosa que va molt bé, ja que dels quatre idiomes, el que de menys en coneixem la terminologia és el català.

Tant de bo els especialistes del rugbi del nostre país el comencin a fer servir per escriure llibres. Cal generar una mica de literatura de qualitat d’aquest esport. No n’hi ha prou amb articles a internet. No n’hi ha prou amb articles a la bona secció de rugbi de revista Esforç. Espero que el diccionari sigui la primera pedra d’una línia d’algun pla estratègic d’introducció del rugbi a Catalunya, ja que sinó, tampoc té massa sentit, si l’únic que el farà servir és un servidor.