Més fores de joc…

Avui comentem un parell de jugades arbitrades fatalment, però que ens poden ajudar a entendre una mica més el fora de joc del rugbi. El partit és de rugbi lliga, però la idea es pot aplicar també al rugbi a quinze.

Es tracta d’un dels partits de la temporada passada, al Millenium Magic. Els equips enfrontats eren el Bradford Bulls i el Leeds Rhinos. El partit el guanyaven els Bulls però, a l’últim segon el va acabar guanyant el Leeds…injustament.

En aquell darrer minut es va assenyalar un fora de joc inexistent a l’equip dels Bulls. A simple vista si que ho sembla: el jugador del Leeds passa la pilota enrera abans de caure placat i un jugador dels Bulls,  situat per darrera d’ell, la recull. L’àrbitre va pensar doncs, que en estar situat a la banda contraria, el jugador dels Bulls no podia tocar la pilota. El que no va veure l’àrbitre és que el jugador del Leeds va tocar també la pilota amb el peu, abans que el dels Bulls l’agafé i, per tant, la restricció del fora de joc havia desaparegut.

Després, quan el Leeds xutava a pals, a raó del penal mal assenyalat, dos dels seus jugadors es trobaven per davant de la pilota en el moment de xutar, es a dir en fora de joc i, a sobre, un d’ells aconsegueix recuperar-la i  marcar l’assaig, ja que en tocar els pals i tornar al camp, la pilota havia quedat viva.

Les faltes

Durant el decurs d’un partit de rugbi es poden produir molts tipus d’infraccions. Són les anomenades faltes. Quan un jugador coment una acció il·legal i després que l‘arbitre hagi avaluat que no es pot atorgar la llei de l’avantatge per l’altre equip, s’ha d’aturar el joc i castigar la falta segons la gravetat. 

Rugbi a quinze

Per a la majoria de les faltes, l’equip no-infractor pot escollir una de quatre opcions. L’arbitre pregunta quina de les quatre es vol realitzar i el joc continua després d’executar el càstig. Aquestes quatre opcions són:

1. Xut a pals, si s’està prou a prop dels pals, es pot intentar puntuar. El que es consideri a prop o lluny depén del xutador, mireu sinó, aquest xut :  
2. Melé amb introducció de l’equip no-infractor. Normalment s’usa aquesta opció si s’està a prop de la línia de marca i cal puntuar sigui com sigui. Després d’un avant o d’una passada endavant sempre hi ha melé per a l’equip no-infractor.
3. Xut a fora amb servei de toc favorable. Aquesta opció consisteix en xutar la pilota directament a fora, sent el servei de toc favorable a l’equip no-infractor. Va molt be per avançar molts metres de cop, però cal assegurar-se de xutar a fora i després encara cal guanyar el servei de toc. Si la pilota no surt, probablement se la quedarà el contrari i el joc continuarà com si no hagués passat res. Quan parlavem de la melé espontània, haviem vist un video que avui repetirem, per veure’n l’exemple:  
4. Joc a la mà. Una manera senzilla de reiniciar el joc. El jugador que treu la falta, aproxima la pilota al peu i amb un copet ràpid (tap en anglés) posa la pilota de nou en joc. Se sol usar quan la defensa està desorganitzada després que l’arbitre hagi aturat el joc. En aquest cas però, en un partit d’uns veterans anglesos, la defensa estava ben organitzada.

Sin Bin, el racó de pensar

El Sin Bin és la zona on s’expulsen temporalment els jugadors que han comés una infracció per joc perillós o joc brut. Després de 10 minuts poden tornar al joc. Quan a un jugador se li mostra una targeta groga, vol dir que ha d’anar al sin bin. Una targeta vermella és una expulsió sense dret a tornar al camp.

 

Faltes més comunes

Algunes de les faltes que es poden veure sovint a la fase dinàmica són, entre d’altres, l’avant i la passada endavant, placatges il·legals, no deixar anar la pilota inmediatament després d’haver estat placat, placatges sobre jugadors que no tenen la pilota, obstruir a jugadors adversaris impedint-los que plaquin el company nostre amb la pilota o estar en fora de joc i voler intervenir en la jugada.

Les fases de conquesta tenen faltes especifiques associades, com per exemple, no afegir-se correctament a un mol, melé o melé espontània, o enfonsar de forma voluntaria un mol o melé.

Rugbi a tretze

Al rugbi a tretze, tot és més senzill. Quan es produeix una falta: o be es xuta a pals o be es pot reiniciar ràpidament el joc amb un tap. També es pot xutar endavant i a fora per tal de reiniciar amb un tap  des de l’alçada per on ha sortit la pilota -deu metres endins del camp. De nou, és molt important que la pilota surti a fora realment. Com sabrem, al rugbi a tretze no hi ha servei de toc i en els casos de xuts a fora per faltes tampoc.

Si un jugador comet un avant o una passada endavant es fa una melé.

Moltes faltes del rugbi a tretze són idèntiques a les del rugbi  a quinze: obstrucció, placatges alts, placar a jugadors sense pilota, fora de joc. Però n’hi ha de diferents, com per exemple, no retirar-se els 10 metres reglamentaris després de cada placatge.

Al tretze també hi ha targetes grogues i vermelles, tot i que, a les lligues de l’hemisferi sud, no n’hi ha de grogues. Allà l’arbitre aixeca les dues mans, ensenyant els deu dits per indicar els deu minuts que el jugador es passarà al sin bin.

llei de l’avantatge

Quan es cometen determinades faltes lleus, si l’equip no infractor es fa amb la pilota i segueix jugant, l’arbitre assenyala avantatge. Després d’un cert temps, si la jugada següent ha estat favorable, l’arbitre assenyalarà la fi de l’avantatge d’aquella falta anterior. En canvi, si la jugada no es prou favorable, l’arbitre aturarà el joc i en castigarà la falta.

El temps que el joc està en mode situació d’avantatge depén del criteri de l’arbitre. A les retransmissions esportives s’acostuma a assenyalar a la pantalla quan el joc està en mode d’avantatge, doncs és molt probable que l’arbitre aturi el joc en qualsevol moment, si veu que la jugada no prospera.  

Llei de l’avantage del rugbi a XV

 

[Actualització] Al rugbi a XIII també existeix la llei de l’avantatge. Exactament igual que al XV: es deixa seguir el joc i només s’atura el joc en cas que la següent jugada no afavoreixi l’equip no-infractor.

La llei 40/20 tretzista

Al rugbi a tretze també existeix la possibilitat de guanyar terreny xutant la pilota a fora, com al quinze. 

La forma és força similar al quinze: es xuta a fora i allà per on surt se la queda el contrari, que la introduirà a la melé de reinici del joc. Al tretze però, el xutador no cal que control.li si està davant o darrera de cap línia, com fan els del quinze amb la de 22 metres. Aquí la pilota sempre ha de botar al terreny abans de sortir, per validar el guany de terreny.

Existeix, un cas especial. Una jugada que quan algun jugador la intenta, el públic embogeix i si surt be es cel.lebra quasi com si s’hagués marcat un assaig. Es tracta de la llei 40/20.

Aquesta llei és tan senzilla com que si un jugador es troba en els primers 40 metres del seu propi camp i xuta la pilota endavant; aquesta fa un bot a terra i surt a fora, més enllà de la línia de 20 metres de l’equip contrari, hi haurà melé amb introducció per a l’equip que ha xutat. És a dir, es recupera la pilota i hi ha màximes possibilitats de marcar!

A diferència del rugbi a quinze, on haviem vist que tot i que es podia guanyar terreny en xutar fora, el servei de toc el feia l’altre equip, i per tant segurament n’obtindria la possessió, al rugbi a tretze, si un jugador aconsegueix fer aquest difícil xut -de com a mínim 40 metres amb bot inclós- des de la 40 cap a la 20 contraria, la melé serà del seu equip, dins els 20 metres de l’equip contrari. Tot a favor per puntuar.

 

El placatge

Avui comentem un dels moviments més característics dels esports de la familia del rugbi: el placatge (Tackle, en anglés).

Tot i que el que està permés i el que no ho està, varia segons el tipus de rugbi en que ens fixem, en general, placar vol dir aturar el portador de la pilota, tot fent-lo caure a terra. El placatge més típic del rugbi a quinze és el que consisteix en agafar el portador per la cintura i fer la càrrega amb l’espatlla fins que cau a terra. Actualment es pot agafar també per damunt de la cintura, però mai pel coll o per sobre, doncs és molt perillos.

Només es pot placar al jugador que porta la pilota. I, si aquest se’n desprén d’ella, ja sigui passant-la enrera o xutant-la, tot just abans que el plaquin, l’arbitre haurà de jutjar si el placador tenia prou temps per aturar la seva acció o, si més no, si hauria pogut minimitzar-ne l’impacte i castigar-ho si ho creu oportú.

XV Al rugbi de quinze, quan un jugador és placat, aquest ha de deixar anar la pilota el més ràpid possible i quedar-se quiet. El placador també se n’ha de desdir, tant del jugador placat com de la pilota. Placador i placat és com si no hi fossin i només poden intervenir altres jugadors. El placatge sol derivar cap a una altre fase del joc anomenada melé espontània, que ja comentarem un altre dia.

XIII Al rugbi a tretze, en canvi, un jugador no es considera placat fins que l’arbitre considera que es rendeix i per això, el placador s’ha de quedar pressionant el placat a terra, mentre el placat presenta lluita. Uns tres segons després, quan l’arbitre diu: Placat! (Held!, en anglés o Tenu!, en francés), el placat s’aixeca i fa rodar la pilota cap enrera, amb la planta del peu (d’això se’n diu Roll Ball). La defensa, excepte 2 jugadors (com a màxim), que haurien intervingut en l’ultim placatge,  ha d’haver reculat 10 metres. Al tretze, per tant no hi ha mai cap melé espontània.

Aquí un placatge retardat, per cert, del nostre amic Sebastien Chabal. Fixeu-vos com tenia prou temps per afluixar i no ho fa. Encara li haguessin pogut treure tarjeta groga. Monsieur Chabal, it was certainly a late tackle.

La llança – de l’anglés, spear tackle – és un placatge prohibit ja que és molt perillos. A aquest jugador li van caure quatre partits de suspensió per fer això:

I aquí un placatge que deriva en melé espontània:

La formació tretzista

Ja hem vist (aquí i aquí) com es diuen les posicions dels jugadors del rugbi a quinze i quina funció desenvolupa cadascú. Haviem deixat els backs tretzistes per un altre dia i avui en farem un petit apunt.

Al rugbi a tretze, la numeració dels jugadors no es correspon amb la numeració del rugbi a quinze, sinó que està girada de dalt a baix respecte d’aquesta. Al tretze, els backs duen els dorsals de l’1 al 7 i els davanters, del 8 al 13.

Haviem comentat que la melé tretzista és de sis homes, enlloc de vuit, ja que els dos terceres linies exteriors, s’havien eliminat respecte del rugbi a quinze.

L’esquema que veiem, és la formació normal tretzista amb la seva corresponent numeració.

Els noms dels davanters i dels backs són practicament iguals que en rugbi a quinze. Les úniques diferències de nomenclatura les trobem d’una banda, en el tercera linia centre, el dorsal 13, que es diu Loose Forward o davanter dèbil i de l’altre en que el primer i segon centres,  el 3 i el 4, perden l’ordre i són simplement centres.

Les tasques que desenvolupen els davanters i els backs tretzistes varien considerablement respecte del rugbi a quinze, doncs la dinàmica del joc, tant en defensa com en l’atac, és prou diferent.

De fet, al tretze, tothom ha de tenir, en general, bona técnica de mans, ja que a qualsevol li pot tocar actuar de mig d’obertura (el 7) en un moment donat del joc, i en canvi al quinze aquesta tasca la sol fer sempre un mig d’obertura especialitzat (el 9).

Aquí teniu un petit recull de les normes del tretze.

Les posicions del rugbi. Els davanters i la melé.

Al rugbi, tant de quinze com de tretze, les posicions dels jugadors al terreny de joc venen determinades segons el paper que aquests desenvolupen durant la jugada més famosa i característica de l’esport: la melé.

Durant una melé, els vuit davanters -sis, en el cas del rugbi a tretze- dels dos equips es posen els uns davant dels altres, fermament agafats, per tal d’aconseguir la possessió de la pilota, que el mig de melé -que no és un davanter- introduirà pel mig dels dos paquets. Mentre dura la melé, el bloc pot anar avançant o retrocedint segons quin equip fa més força.

Normalment, l’equip que introdueix la pilota en sol guanyar la posessió, però això depén, en gran mesura, de la destressa, la força i el pes de cada conjunt de jugadors enfrontats. 

L’equip que guanya la melé és aquell que aconsegueix que aquesta surti per la part posterior, on el tercera línia centre la recull i comença una nova jugada que ja no té a veure amb la melé. En aquest moment la melé es dóna per finalitzada.

Si ens fixem en com s’agafen els jugadors en una típica melé de rugbi a quinze, observem que els jugadors de l’1 al 3 dels dos equips són els únics que estan en contacte amb els adversaris. Aquests s’anomenen primeres línies. El número 1 és el pilar exterior. El número 2 és el talonador, que és qui s’encarrega d’intentar capturar la pilota, en posició de talonatge i, el número 3 és el pilar interior.

Els segones línies són els jugadors amb números 4 i 5 i els terceres línies, duen el dorsal 6, dorsal 7 i dorsal 8.

Fixem-nos que a l’esquema que he posat, els terceres línies dret i esquerra, el sis i el set, estan situats a la segona línia. Aixó és perqué aquesta configuració és una 3-4-1, on els terceres línies apreten directament la primera línia per fer més força, però n’hi ha d’altres.

La melé és una jugada que requereix molta experiència. Els jugadors que la formen han de ser especialistes i no poden ser substituits per jugadors que no en sàpiguen. Si, per exemple, és lessiona un davanter i no n’hi ha cap més per substituir-lo, l’arbitre ordenarà melé pactada per tal de garantir la seguretat de tots els jugadors. 

Respecte la manera d’iniciar la melé, l’any passat es va introduir, encertadament, una norma per tal de reduir el risc de lessió. Actualment l’arbitre ha de fer començar la jugada amb 4 fases, tot cridant: crouch! touch! … engage! Ajupir-se, tocar per control.lar la distancia, fer una pausa i començar. Així es sincronitzen els dos paquets a l’hora d’encaixar-se, tant en el temps com en distancia entre els dos paquets.  

Per acabar, només comentar que a la melé del rugbi a tretze els dos terceres línies exteriors, s’han eliminat completament del terreny de joc. És a dir, que són melés on els paquets són de sis davanters, enlloc de vuit. A més, com que al tretze es centra l’espectacle en el joc obert i ràpid, les melés normalment no es disputen mai i han quedat reduides a un pur tràmit per poder reiniciar el joc. L’equip que introduiex la pilota, generalment, la guanya.

Llei de la melé de rugbi a quinze, aquí.

puntuació al rugbi a xiii

En Rugbi a XIII, la puntuació varia una mica respecte la puntuació del rugbi a XV, però les situacions on es pot puntuar són exactament les mateixes. Assaigs, Drop Goals i xuts a pals. 

Així, malgrat que la dinàmica de joc dels dos reglaments és prou diferent, als dos esports es puntua mitjançant els assaigs, precedits amdos del xut de transformació, o be amb els Drop Goals, que es marquen enmig del joc obert, o bé amb els xuts a pals, resultat d’una falta.

L’assaig val 4 punts, enlloc de cinc, però la transformació de després de l’assaig, al igual que al quinze, també val 2 punts. 

La raó per la qual l’assaig te menys valor en el tretze que en el quinze és senzilla: en el rugbi a tretze es marquen molts més punts. Efectivamant, en ser el joc molt més ràpid i dinàmic, les probabilitats de marcar dels dos equips són més grans i també les possibilitats de remuntar un resultat advers. Tot plegat està pensat per oferir un bon espectacle. 

Pel que fa als xuts a pals, el Drop Goal només val un punt, enlloc de tres i un xut a pals per falta en val dos, enlloc de tres.

Fixem-nos que els punts de les accions on intervé el xut a pals estan molt devaluats respecte del quinze. Això és perqué s’estimula la realització de jugades per marcar assaigs molt més que no els xuts. Algú deuria pensar que un partit on només es puntui mitjançant xuts a pals no es prou espectacular i per això se’n va retallar considerablement el valor.

el camp de joc del rugbi a xiii

Un camp de rugbi a 13 -o rugbi lliga-s’assembla molt més als camps de futbol americà, que segur haurem vist a la tele, que al camps de joc del rugbi a 15, que ja hem vist anteriorment. 

De fet, es podria demostrar que el futbol americà en realitat prové del rugbi a 13 i no pas del rugbi a 15, com tothom creu, doncs les normes americanes són més properes a les del 13 que a les del 15.

Al rugbi a 13, cada 10 metres hi ha una línia que ens indica la distancia que ens queda fins a la línia d’assaig.

La raó de tenir el camp perfectament mesurat cada 10 metres, la tenim en que és bàsic per al desenvolupament del joc tenir una referència constant de l’espai que hi ha entre els jugadors de la defensa i la pilota, en possessió de l’equip atacant. 

Hi apofundirem, però, basicament l’equip atacant disposa de sis oportunitats per avançar, que es van exhaurint a mida que l’equip defensor atura, mitjançant placatges, els jugadors que porten la pilota.

Quan un jugador atacant és placat, els defenses han de recul.lar 10 metres enrera i és per això el camp té les marques cada 10 metres. Tant els arbitres com els jugadors veuen clarament on s’han de situar i si els jugadors no s’hi situen correctament són fora de joc.